Editorial

Si fem comptes ràpids, el futur dels joves i l'emancipació és gairebé un forat negre. Abans estàvem acostumats que les famílies es començaven a conformar al voltant dels 20 anys, però ara la realitat és que qui comença a formar-ne una ja ha superat la trentena, si no entra de ple als 40. No és d'estranyar que el 40% dels joves menors de 30 anys encara visquin amb els pares. Segurament no és l'opció desitjada, però és la realitat que impera en moltes llars de casa nostra.

I el punt crític, més que cap altre, és l'habitatge. Un jove avui no es pot permetre pagar tot sol un lloguer de 500 euros. Bàsicament, si sumes al preu del lloguer els subministraments necessaris per viure com la llum, el gas o l'aigua i hi afegeixes el cost del menjar, el que queda són escorrialles. Escorrialles per construir una vida que, en les condicions actuals, difícilment es pot considerar plena.

Segurament, abans, sense gaires luxes, es podia viure o, si més no, ens agradava viure. Però ara la realitat és una altra: qui més qui menys vol poder anar a fer la tassa, o sortir una nit del cap de setmana a sopar. Són petits plaers, sí, però formen part de sentir que tens una vida pròpia, digna, i no una simple supervivència. I molts joves no estan disposats a renunciar a aquests espais de respir per viure sols i començar a forjar la seva llar.

El resultat és un cercle viciós: l'habitatge és car, els costos fixos són asfixiants i la sensació que emancipar-se és una aventura econòmicament temerària s'instal·la entre tota una generació. No parlem d'excessos, parlem d'una vida mínimament normal. I això, ara mateix, ja és un luxe.

Davant d'aquest panorama, queda clar que no estem parlant d'un caprici generacional, sinó d'un problema de país. L'habitatge és el punt de bloqueig que ho condiciona tot. I mentre continuem depenent exclusivament d'un mercat que no té cap incentiu per moderar preus, la situació no farà més que empitjorar.

L'única solució real implica posar molta més oferta d'habitatge públic sobre la taula. No n'hi ha prou amb petits anuncis o mesures puntuals: cal augmentar de manera decidida el parc públic perquè el mercat funcioni com ha de funcionar. Perquè el mercat de l'oferta i la demanda té això: com més oferta hi ha, més baixen els preus. És simple, és evident i, sobretot, és imprescindible.