Editorial

No perdem la Il·lusió.

Aquests dies, a moltes cases, el tió tornarà a cagar. Ho farà com sempre, envoltat de nens nerviosos, de bastons aixecats i de cançons dites a ple pulmó. Una escena repetida any rere any, però que continua funcionant. I això, en els temps que corren, ja és molt.

L'altre dia, baixant per l'ascensor, un home gran em va dir: “Ja esteu preparats?”. Li vaig respondre que sí, que a casa hi ha nens i que aquests dies es viuen amb il·lusió. Ell va somriure i va afegir: “Clar, vosaltres que teniu criatures encara teniu il·lusió. Jo, per mi, quan passin les festes, millor”. La conversa va ser breu, però em va quedar al cap.

Em va fer pensar en aquesta il·lusió que sembla que només ens permetem quan hi ha nens a casa. Com si amb els anys haguéssim d'acceptar que tot pesa més, que tot fa mandra i que ja no toca esperar res amb ganes. I potser no hauria de ser així.

Nadal ens dona una excusa per recuperar una mirada més senzilla. Per aturar una mica el ritme i mirar les coses boniques, encara que siguin petites. Creure, per uns dies, que un tronc pot cagar regals no és cap ximpleria. És una manera de recordar que la imaginació també forma part de la vida adulta.

I aquí és on entren els llibres. Llegir també és una forma de mantenir viva aquesta il·lusió. Un llibre ens permet somniar, però també entendre millor el món. Ens ajuda a conèixer, a descobrir, a pensar amb més calma. I pensar ens fa més lliures. Ens fa una mica més crítics i una mica menys conformistes.

Per això estaria bé que aquest Nadal el tió també cagués llibres. Sense solemnitat. Com una cosa normal. Llibres per als nens, però també per als grans. Per recordar-nos que la il·lusió no hauria de tenir edat i que encara podem aprendre, imaginar i mirar la vida amb uns altres ulls.

Al final, no es tracta de quant duren les festes, sinó del que ens deixen. I si Nadal ens serveix per no perdre del tot la capacitat de somiar, potser ja ha valgut la pena.