Editorial

Aquesta editorial la podríem escriure, pel cap baix, un cop cada mes. Li hauríem de fer uns retocs, però el gruix del contingut es mantindria gairebé inalterable. El desgavell que s'ha viscut en els darrers dies amb el sistema ferroviari català és la punta de l'iceberg d'un escenari que fa temps que fa aigües.

Després de revisar la xarxa ferroviària catalana, sis dels punts crítics detectats estan situats a l'R3 i, en concret, en el tram entre Vic i Puigcerdà. Oh, sorpresa! Per posar-ne un exemple, el Consell Comarcal i els alcaldes de la comarca denunciaven el juliol de 2019, després d'un descarrilament a Toses, que aquest incident evidenciava, un cop més, la "deixadesa" i la falta de manteniment de l'Estat en una línia que per a la comarca es definia com a "prioritària" i estratègica.

Les reclamacions perquè s'actuï a la infraestructura ferroviària catalana venen de lluny, i des del Ripollès fa molt temps, massa temps que es reclamen mesures i actuacions urgents per posar l'R3 al dia, en una línia més pròpia del segle XX que de l'any 2026. Cada any falten 2.000 milions en inversió, segons les darreres xifres que s'han fet públiques. Res, xavalla.

Potser tot el que s'ha viscut en els darrers dies serveix per fer un abans i un després en inversió per fer de l'R3 una línia actual, que no moderna. Ara cal posar el focus en la seguretat, és evident. Però el que hauríem de lluitar, més enllà de no patir cada cop que agafem un tren, és per reivindicar d'una vegada per totes que el reequilibri territorial no hauria de ser un nom buit sense mesures concretes, sinó la columna vertebral d'un país.