Editorial

Ha passat poc més d'un mes després del primer episodi de ventades fortes al Ripollès i l'escenari s'ha tornat a repetir. El primer cop va deixar incomunicats diversos pobles, i aquest diumenge s'ha repetit el mateix patró. Les conseqüències visibles i tangibles s'han patit arreu de la comarca, però especialment les dues valls han viscut un diumenge negre, que s'ha allargat durant bona part de la setmana.

Caigudes d'arbres, carreteres tallades, pobles sencers sense subministrament elèctric i molts municipis incomunicats en l'àmbit de les telecomunicacions. Pobles devastats no només en l'àmbit material, sinó també en l'àmbit emocional. Les ventades han fet mal, molt mal, però el rastre i les conseqüències que han perdut en el temps encara n'han fet més. Cert és que no es pot preveure quina metrologia farà. No som Sant Pere ni tenim les claus del cel, i de si farà vent o pluja. Però el que sí que és cert és que l'experiència és un grau i dels errors n'hauríem d'aprendre. Sembla, però, que ni el temps ni la distància ens ha permès aprendre com gestionar aquests efectes metrològics adversos.

Si es pot avisar a la ciutadania, per mitjà d'un ES-Alert, com pot ser que no es pugui preveure una resposta ràpida per part de companyies i institucions quan un poble es queda sense llum? No es poden tenir a punt generadors? No pot ser que pobles perdin la connexió durant hores, no pot ser que s'hagi de buscar cobertura a quinze quilòmetres.

Alguns alcaldes ja han aixecat la veu que malgrat que el vent no es pot aturar, sí que es pot fer una gestió dels boscos. Perquè molts dels problemes ocasionats són a conseqüència de la caiguda d'arbres. En els darrers anys s'ha tingut poc en compte la gestió forestal. El sotabosc està atapeït i els arbres es poden comptar a centenars. La desaparició progressiva de la ramaderia n'és una explicació. Progressivament, s'han abandonat els aprofitaments fusters i el pasturatge de sotabosc ha quedat en l'oblit. Això té conseqüència en la vulnerabilitat d'aquestes zones forestals. Per això, no ha anat acompanyat de polítiques per millorar la gestió dels boscos, sinó que s'ha instaurat una mena de mantra que no calia tocar ni una branca.

Això també ho podríem traslladar als vorals de riu, sovint convertits en autèntics murs vegetals sense manteniment. Quan arriben episodis de vent o de pluja intensa, la natura respon amb tota la seva força. I aleshores ens tornem a preguntar què ha fallat.

Potser la resposta és més simple del que sembla: es necessita gestió, previsió i responsabilitat. Perquè el vent no el podem aturar, però les conseqüències del que deixa enrere sí que es poden reduir. I el Ripollès no es pot permetre tornar a viure un altre diumenge negre.