Editorial

Hi ha una pregunta que cada vegada es fa més evident: qui cuida els qui cuiden? A Catalunya, i el Ripollès no n'és una excepció, la cura de persones dependents recau sobretot en la família. I, encara avui, majoritàriament en dones. És una realitat que arrosseguem des de fa anys i que continua igual: molta responsabilitat, poc reconeixement.

Les persones cuidadores dediquen hores, anys i sovint renuncien a part de la seva vida personal i laboral. Però, malgrat això, continuen sent força invisibles. No només per a l'administració. Es dona per fet que hi són i que ho faran tot. Això té conseqüències. El cansament s'acumula, apareix la soledat i molts acaben patint el conegut “síndrome del cuidador”. I aquí hi ha un problema de fons: si qui cuida no està bé, la cura tampoc pot ser bona.

Moltes cuidadores ho expliquen clarament: els suports són pocs i sovint se'ls han de crear elles mateixes. Busquen recursos, organitzen activitats, fan xarxa... tot mentre continuen cuidant. És una doble feina que desgasta.

I mentre passa tot això, la resposta de les administracions sovint es queda curta. Formar millor els cuidadors està bé, però no resol el problema. El que realment falta és temps, descans i suport de veritat. Si no, només estem afegint més pressió a persones que ja van al límit.

Cuidar no pot continuar sent una qüestió privada. És una responsabilitat de tots. I fins que no es posi al centre, continuarem depenent de l'esforç silenciós de milers de persones que aguanten el sistema sense gairebé cap ajuda.