Editorial

«No es pot exigir el mateix a una gran ciutat, que té molts recursos tècnics, que un municipi de menys de 2.000 habitants, on el cos tècnic està més limitat». Quina gran veritat, i quina llàstima que siguin paraules que arribin el 2026. Les ha pronunciat la consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Sílvia Paneque, després que el Govern hagi aprovat un decret llei per adaptar la normativa urbanística a 590 municipis de Catalunya, i, en conseqüència, en gairebé la totalitat del Ripollès.

En què es traduirà? Esperem que això faciliti la feina als consistoris de la comarca, cosa que també voldrà dir facilitar, en certa manera, la vida de la nostra societat. Aquesta nova mirada, però, revertirà realment els problemes amb l'habitatge que patim als nostres municipis? Pot ser un punt de partida, però no una solució definitiva. El que s'ha de prioritzar és que els joves i no tan joves tinguin un lloc on arrelar, que no hagin de marxar. Que pagar el lloguer no sigui només l'única fi de cobrar un sou.

Perquè el problema no és només urbanístic. És social, econòmic i territorial. Els pobles petits fa anys que reclamen eines per adaptar-se a una realitat que no és la de les grans ciutats: menys recursos, menys personal i moltes més dificultats per tirar endavant projectes que ajudin a fixar població. Mentrestant, els habitatges continuen buits, els preus augmenten i cada vegada costa més trobar opcions dignes i assequibles per viure al Ripollès.

Facilitar tràmits és positiu, però també ho és garantir inversions, incentivar la rehabilitació, apostar pel lloguer assequible i entendre que mantenir vius els pobles és una qüestió de país. Sense habitatge, no hi ha arrelament. I sense arrelament, el futur de moltes comarques queda en suspens.