Coses com aquestes potencien el dret a decidir
La comarca del Ripollès ha tornat a celebrar una nova edició de la que coneixem com la setmana ramadera per excel·lència. La Fira del Bestiar de Ribes de Freser, la Tria de Mulats d’Espinavell a Molló i la Fira de Santa Teresa i de l’Ovella Catalana a Ripoll, han tornat a demostrar la seva capacitat de convocatòria cadascuna en el seu àmbit.
Aquest any a Espinavell hi va ser el conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, que amb un exercici de realisme va posar aigua al vi. I no precisament pel moment que viu el sector ramader, que segurament també ho podria haver fet, sinó perquè fa tot l’efecte que ja podem esperar asseguts el desdoblament de la línia de tren Barcelona-Vic-Ripoll-Puigcerdà-La Tor de Querol.
El conseller va afirmar que als pressupostos de l’Estat no hi havia un sol euro per la línia R3. Fins nosaltres sabem ni pel desdoblament ni tampoc per la millora de la línia. Tot i recalcar que des de la Generalitat de Catalunya seran insistents en la necessitat que es millori la línia i, sobretot, sobre la necessitat de la via de tren des de Montcada fins a Vic, com a mínim, l’èmfasi de les seves paraules van ser d’un cert realisme que nosaltres copsem més aviat com a pessimisme.
Evidentment de vegades es fa difícil no associar algunes sinergies. En aquest cas la que hem de titllar de, pressumptament, càstig pressupostari des del Govern de l’Estat cap a Catalana. Santi Vila va dir que veu difícil que es pugui veure cap inversió durant l’any que ve perquè, textualment, va dir que Foment està arruïnat, tot i que algun que altre forat hi ha per altres infrastructures de més alts vols. És evident que la nostra línia de tren està situada a la part més baixa d’una piràmide de prioritats i encara més en una situació com l’actual.
Polítiques econòmiques com la que està aplicant a Catalunya acaben per perjudicar tot el país però, de forma molt especial, comarques petites com la nostra que en aquest cas en pagarem les conseqüències d’una línia de tren no competitiva, cada vegada menys segura i per tant menys rendible.
De fet, a la comarca del Ripollès ens haurem d’anar acostumant a projectes que s’adormen al fons d’un calaix pels anys dels anys. Només cal que fem memòria del túnel de Toses.
Com deia abans aquests són només alguns dels molts exemples que podríem posar d’aquest seguit de sinergies que inevitablement acaben essent causa-efecte de la situació que viu avui la societat catalana.
Una societat catalana que, majoritàriament, precisament per coses com aquesta és la que es mostra partidària del dret a decidir.
Aquest any a Espinavell hi va ser el conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, que amb un exercici de realisme va posar aigua al vi. I no precisament pel moment que viu el sector ramader, que segurament també ho podria haver fet, sinó perquè fa tot l’efecte que ja podem esperar asseguts el desdoblament de la línia de tren Barcelona-Vic-Ripoll-Puigcerdà-La Tor de Querol.
El conseller va afirmar que als pressupostos de l’Estat no hi havia un sol euro per la línia R3. Fins nosaltres sabem ni pel desdoblament ni tampoc per la millora de la línia. Tot i recalcar que des de la Generalitat de Catalunya seran insistents en la necessitat que es millori la línia i, sobretot, sobre la necessitat de la via de tren des de Montcada fins a Vic, com a mínim, l’èmfasi de les seves paraules van ser d’un cert realisme que nosaltres copsem més aviat com a pessimisme.
Evidentment de vegades es fa difícil no associar algunes sinergies. En aquest cas la que hem de titllar de, pressumptament, càstig pressupostari des del Govern de l’Estat cap a Catalana. Santi Vila va dir que veu difícil que es pugui veure cap inversió durant l’any que ve perquè, textualment, va dir que Foment està arruïnat, tot i que algun que altre forat hi ha per altres infrastructures de més alts vols. És evident que la nostra línia de tren està situada a la part més baixa d’una piràmide de prioritats i encara més en una situació com l’actual.
Polítiques econòmiques com la que està aplicant a Catalunya acaben per perjudicar tot el país però, de forma molt especial, comarques petites com la nostra que en aquest cas en pagarem les conseqüències d’una línia de tren no competitiva, cada vegada menys segura i per tant menys rendible.
De fet, a la comarca del Ripollès ens haurem d’anar acostumant a projectes que s’adormen al fons d’un calaix pels anys dels anys. Només cal que fem memòria del túnel de Toses.
Com deia abans aquests són només alguns dels molts exemples que podríem posar d’aquest seguit de sinergies que inevitablement acaben essent causa-efecte de la situació que viu avui la societat catalana.
Una societat catalana que, majoritàriament, precisament per coses com aquesta és la que es mostra partidària del dret a decidir.