Editorial

Ripoll, bressol de Catalunya, ha estat el primer municipi del país en desplegar la macropancarta en favor de la participació en les dues dates del mes de setembre. La celebració de la Diada, l’onze de setembre, i a la convocatòria electoral del 27S. Un cop alçada la bandera, el Ripollès no pot parar de moure’s. Pel que fa a la primera l’11S s’ha de donar resposta al toc d’alerta que el president de l’ANC, Jordi Sánchez, va fer aquesta setmana. Tot i que hi ha apuntades vint mil persones més que l’any passat, en aquestes dates, omplir la Meridiana

requereix molta més participació. El fet d’apuntar-se és donar fe d’una implicació necessària en una manifestació que a tots ha de motivar. Com dèiem en una altra editorial, és un bon símptoma que no hi hagi autocars però, per la fita d’aquest any i davant la convocatòria d’eleccions, és una diada especial. Tot i que no s’ha de tenyir de cap color polític, sí que és la Diada dels que estimen Catalunya i que desitgen una projecció diferent de la que ens té sotmesos actualment, i des de fa massa temps, el govern de Madrid. Que hi hagi molts autocars és bo, molt bo, però aquest any cal que hi hagi molta gent i que un bon tros de la meridiana sigui del Ripollès.

Pel que fa la segona data, el 27S, també sembla que la participació, sobretot de comarques i entre elles el Ripollès, va bé. Una enquesta de Junts pel Sí, dóna una majoria sobiranista, que amb el suport de la CUP, ho seria més encara. Precisament sobre la Candidatura d’Unitat

Popular, CUP, dos ripollesos en formaran part. Per una banda, Alguer Miquel, cantant dels Txarango, i per l’altra Mariona Baraldés, coordinadora de la CUP al Ripollès i regidora a l’Ajuntament de Campdevànol. 
El Ripollès també ha respost a la Crida de Junts pel Sí, i ja són 250 les persones que han signat la seva adhesió a la candidatura. Tot i així s’espera que n’hi hagi moltes més per assegurar l’èxit, amb llistes que uneixen polítics i societat civil. Mai havia passat un fet així, d’implicació entre societat i poders polítics. Aquest fet ha trencat l’esquema de forces totalitaristes que titllen de populisme la implicació ciutadana. Per ells, la política és terreny prohibit pel poble i per la gent que ha demostrat tenir més seny que no aquests líders, que davant el temor del fracàs, qualifiquen d’esperpèntica la candidatura de Junts pel Sí i comparen el govern de Tsipras a Grècia amb l’opció de Podemos - Catalunya Sí Que Es Pot-.

Com diu molt encertadament el republicà, Joan Tardà, veuen l’anticrist en la persona d’Artur Mas.

En els pròxims dies escoltarem els auguris de les set plagues d’Egipte i més. El que és cert és que mai els catalans teníem tan a l’abast com ara poder decidir.

No perdem l’ocasió.