Quan la il·lusió es pot perdre
Catalunya està en un punt decisiu del procés cap a la independència, però, malauradament, hi arribem amb turbulències i amb un espectacle de posicionaments indignes per part d’algunes forces que es consideren pròximes al poble. Però de què serveix el poble, si no se l’escolta quan la seva majoria vol un suport cap al procés? Quin valor se li dóna als vots dels ciutadans quan cada partit fa valoracions i anàlisis tendencioses i només orientats a justificar els fracassos de les seves opcions? Estem tensant tant el fil i confonent a l’elector, que tota la implicació de la societat civil pot anar-se’n a norris. De què serveix ser l’opció majoritària, si no es pot presentar un candidat de l’opció més votada per la majoria de ciutadans davant la resta de candidats i per molta diferència?
Senyors els interessos de partit no s’entenen perquè cada u va a la seva.
És evident que a hores d’ara la independència és l’objectiu prioritari. I ha estat la independència que ha mobilitzat i il·lusionat a desenes de milers de ciutadans per donar-li suport. Fins i tot la societat civil ha fet presidenta del Parlament de Catalunya a Carme Forcadell, que va a totes esquivant els mil i un impediments que arriben i arribaran des de Madrid. Ara que es podria assolir la fortalesa d’un Parlament sobirà, la CUP fa valer una mania contra Artur Mas per no donar suport al candidat de Junts pel Sí. La CUP ja sabia qui seria el candidat des d’un principi. Com a col·lectiu antisistema, potser hem de començar a conèixer-los i saber que mai res els estarà bé i que amb pocs diputats mouran els fils. Però com a partit afí al poble i als ciutadans, perquè no respecten majories? Perquè ho condicionen només a un nom. Si no els agrada, quan Catalunya sigui independent, podran votar a qui vulguin i es podran presentar amb el programa que vulguin. Però si ara han de donar suport al procés, almenys han de fer confiança a qui més ha apostat pel procés i qui més s’hi ha mullat. Catalunya sí que es Pot, després del fracàs electoral, és protagonista per anar contra en Mas. Fins i tot Unió, sense representació parlamentària, també el critica. El PSC va a la seva i, en canvi, Junts pel Si, la força més votada, no es pot moure. D’aquestes desavinences se n’aprofiten els altres que fan grans les seves minories. Els unionistes es freguen les mans en veure que, dia a dia, van guanyant la batalla, sobretot pel desencís que provoca la falta d’unanimitat a la societat civil catalana. Dia a dia, amenacen d’ofegar Catalunya tant com puguin per apuntar-se una victòria obscena. Fins i tot el ministre d’hisenda, Cristóbal Montoro, diu que els catalans no es mereixen els beneficis dels impostos que ja hem pagat. Amb tot plegat, s’espera que la societat civil es cremi i deixi d’implicar-se. Quina llàstima!
De què haurà servit tanta mobilització il·lusionada amb els colors de la bandera estelada cap a la independència? Si no hi ha acord, hi haurà noves eleccions. Qui assegura que hi haurà un nivell de participació tan elevat com en les últimes? Els colors de l’estelada es diluiran , que és el que vol l’Estat. I arribaran altres colors que en un barrig-barreig de taronges, blaus, vermells i liles acabaran en una preponderant rojigualda no desitjada.
Senyors els interessos de partit no s’entenen perquè cada u va a la seva.
És evident que a hores d’ara la independència és l’objectiu prioritari. I ha estat la independència que ha mobilitzat i il·lusionat a desenes de milers de ciutadans per donar-li suport. Fins i tot la societat civil ha fet presidenta del Parlament de Catalunya a Carme Forcadell, que va a totes esquivant els mil i un impediments que arriben i arribaran des de Madrid. Ara que es podria assolir la fortalesa d’un Parlament sobirà, la CUP fa valer una mania contra Artur Mas per no donar suport al candidat de Junts pel Sí. La CUP ja sabia qui seria el candidat des d’un principi. Com a col·lectiu antisistema, potser hem de començar a conèixer-los i saber que mai res els estarà bé i que amb pocs diputats mouran els fils. Però com a partit afí al poble i als ciutadans, perquè no respecten majories? Perquè ho condicionen només a un nom. Si no els agrada, quan Catalunya sigui independent, podran votar a qui vulguin i es podran presentar amb el programa que vulguin. Però si ara han de donar suport al procés, almenys han de fer confiança a qui més ha apostat pel procés i qui més s’hi ha mullat. Catalunya sí que es Pot, després del fracàs electoral, és protagonista per anar contra en Mas. Fins i tot Unió, sense representació parlamentària, també el critica. El PSC va a la seva i, en canvi, Junts pel Si, la força més votada, no es pot moure. D’aquestes desavinences se n’aprofiten els altres que fan grans les seves minories. Els unionistes es freguen les mans en veure que, dia a dia, van guanyant la batalla, sobretot pel desencís que provoca la falta d’unanimitat a la societat civil catalana. Dia a dia, amenacen d’ofegar Catalunya tant com puguin per apuntar-se una victòria obscena. Fins i tot el ministre d’hisenda, Cristóbal Montoro, diu que els catalans no es mereixen els beneficis dels impostos que ja hem pagat. Amb tot plegat, s’espera que la societat civil es cremi i deixi d’implicar-se. Quina llàstima!
De què haurà servit tanta mobilització il·lusionada amb els colors de la bandera estelada cap a la independència? Si no hi ha acord, hi haurà noves eleccions. Qui assegura que hi haurà un nivell de participació tan elevat com en les últimes? Els colors de l’estelada es diluiran , que és el que vol l’Estat. I arribaran altres colors que en un barrig-barreig de taronges, blaus, vermells i liles acabaran en una preponderant rojigualda no desitjada.