Desitjos pel 2016
Hi ha tantes coses a demanar de cara a l’any nou que no és fàcil posar prioritats d’uns o altres. Dins una escala de valors pel que fa el país segurament, en molts ciutadans, trobarem un punt en comú. Un nou país.
Potser convé no marejar tant la perdiu i definir un model que ens porti al que s’ha demanat i que ha comportat una manifestació popular massiva per avançar cap a un estat propi. Però, en aquest desig, sempre hi ha aquell entrebanc que ningú s’espera, és aquell que vol filar encara més prim, que, per criteri sistemàtic, sempre es va contra tot. Això és el que està passant. La il·lusió d’avançar cap a un país nou, que seria el millor regal de Reis -bé, millor seria un regal de República Catalana- es troba embarrancat en disquisicions formals de la CUP a qui, com diuen els seus responsables, no se’ls pot recriminar res, perquè sempre han funcionat així. Si se’ls coneix pel seu funcionament, és cert que no se’ls pot recriminar falta de coherència però, potser sí que se’ls pot exigir, en el precepte de responsabilitat de país que, d’una vegada per totes, es defineixin. D’acord , sempre respectant la seva decisió, però que es mullin. Independència, però Artur Mas que no sigui president. Home, és respectable la seva opinió, però per què els seus 337 mil votants han d’estar per sobre el milió sis cents mil que volen Mas, i que així ho van manifestar el 27-S? Si Junts pel Sí ha acceptat variar les polítiques socials a favor de les peticions de la CUP, perquè encara aquestes reticències, quan la meitat dels seus electors hi estarien a favor? No se’n treu res reconeguent que, dins la CUP, hi ha divisió si no es prenen decisions i exposant que, prengui la decisió que es prengui el dia 2 de gener, la meitat dels seus membres quedaran decebuts. Aquest posicionament de cagadubtes té el país paralitzat, quina llàstima...
Un cop ben garbellat, a la gent del Ripollès ens ve al cap que, siguin uns o siguin altres els que hagin de decidir, sempre dependrem de les majories de l’àrea metropolitana. Dependrem del major nombre de votants que es troba a Barcelona i entorns. Bé, a partir d’aquí: és real que hi ha més gent, però no és coherent que, si s’aplica un vot a cada persona, amb la més bona voluntat es barregen realitats diferents. La de la gent de les comarques de fora les urbs amb la dels metropolitans. Aritmèticament, vol dir sotmetre a la gent de comarques que manté el país. Diem-ne rural, davant una realitat metropolitana ben distant a la ideologia de la nostra gent. Una gent que és inferior en nombre però amb un alt nivell de compromís en el manteniment de la vida en els territoris. Potser haurem d’anar a noves eleccions i sempre hi perdrem els que no estem en l’àmbit metropolità perquè allà, són més els que hi viuen, perquè hi troben més oportunitats laborals i les xifres són xifres i no reconeixen els esforços de la gent que fa país des de terra endins i que lluita cada dia per a posicionar tots els valors de cada comarca en el conjunt de Catalunya. Molts ripollesos expressarem els desitjos del que volem de cara a l’any 2016 i, de ben segur que en una gran majoria hi haurà l’anhel d’assolir la República Catalana que, ara per ara, a més dels entrebancs de la legislació estatal, també en tenim altres a casa. Pensem-hi.
Potser convé no marejar tant la perdiu i definir un model que ens porti al que s’ha demanat i que ha comportat una manifestació popular massiva per avançar cap a un estat propi. Però, en aquest desig, sempre hi ha aquell entrebanc que ningú s’espera, és aquell que vol filar encara més prim, que, per criteri sistemàtic, sempre es va contra tot. Això és el que està passant. La il·lusió d’avançar cap a un país nou, que seria el millor regal de Reis -bé, millor seria un regal de República Catalana- es troba embarrancat en disquisicions formals de la CUP a qui, com diuen els seus responsables, no se’ls pot recriminar res, perquè sempre han funcionat així. Si se’ls coneix pel seu funcionament, és cert que no se’ls pot recriminar falta de coherència però, potser sí que se’ls pot exigir, en el precepte de responsabilitat de país que, d’una vegada per totes, es defineixin. D’acord , sempre respectant la seva decisió, però que es mullin. Independència, però Artur Mas que no sigui president. Home, és respectable la seva opinió, però per què els seus 337 mil votants han d’estar per sobre el milió sis cents mil que volen Mas, i que així ho van manifestar el 27-S? Si Junts pel Sí ha acceptat variar les polítiques socials a favor de les peticions de la CUP, perquè encara aquestes reticències, quan la meitat dels seus electors hi estarien a favor? No se’n treu res reconeguent que, dins la CUP, hi ha divisió si no es prenen decisions i exposant que, prengui la decisió que es prengui el dia 2 de gener, la meitat dels seus membres quedaran decebuts. Aquest posicionament de cagadubtes té el país paralitzat, quina llàstima...
Un cop ben garbellat, a la gent del Ripollès ens ve al cap que, siguin uns o siguin altres els que hagin de decidir, sempre dependrem de les majories de l’àrea metropolitana. Dependrem del major nombre de votants que es troba a Barcelona i entorns. Bé, a partir d’aquí: és real que hi ha més gent, però no és coherent que, si s’aplica un vot a cada persona, amb la més bona voluntat es barregen realitats diferents. La de la gent de les comarques de fora les urbs amb la dels metropolitans. Aritmèticament, vol dir sotmetre a la gent de comarques que manté el país. Diem-ne rural, davant una realitat metropolitana ben distant a la ideologia de la nostra gent. Una gent que és inferior en nombre però amb un alt nivell de compromís en el manteniment de la vida en els territoris. Potser haurem d’anar a noves eleccions i sempre hi perdrem els que no estem en l’àmbit metropolità perquè allà, són més els que hi viuen, perquè hi troben més oportunitats laborals i les xifres són xifres i no reconeixen els esforços de la gent que fa país des de terra endins i que lluita cada dia per a posicionar tots els valors de cada comarca en el conjunt de Catalunya. Molts ripollesos expressarem els desitjos del que volem de cara a l’any 2016 i, de ben segur que en una gran majoria hi haurà l’anhel d’assolir la República Catalana que, ara per ara, a més dels entrebancs de la legislació estatal, també en tenim altres a casa. Pensem-hi.