Surrealisme polític
Costa entendre-ho perquè la política no és lògica i ens porta a uns nivells frustrants que poca gent s’hauria imaginat. Realment és molt difícil entendre i acceptar que alguns dels 10 diputats de la CUP facin ballar a tot un país on hi ha hagut voluntats majoritàries. Més de 2.000.000 de votants que representen gairebé un 49% dels electors es senten enganyats i desil·lusionats. Què passarà en unes noves eleccions? Hi tornarà haver un vot sobiranista tan elevat? Davant els esdeveniments que estem veient aquests dies pensem que no. Això afavoreix la postura del “semenfotisme” dels ciutadans que van ser enllaminits per una majoria rotunda de 72 diputats, i ara alguns, pocs, molt pocs, els fan el pam i pipa. Sembla que ho fan per un nom, només un nom. El nom d’Artur Mas que tothom sabia que seria el President en cas que Junts pel Sí s’imposés tot i que no encapçalava la candidatura la coalició independentista.
No s’entén que si primer volem un estat català o una república catalana, es prioritzi una revolució social. Molt bé, una solució social de quin país?
Si ni tan sols l’hem deixat néixer quan hi havia el marc més adequat per fer-lo! Després de molts anys i moltes generacions d’esperar un escenari com l’actual, com no es pot arribar a un acord de 18 mesos que serà quan llavors els catalans podran elegir el govern del color i el model que vulguin. És d’un surrealisme total la situació que viu Catalunya quan després de marejar la perdiu durant tres mesos, no hem estat capaços de fer un acord. Quina visió tan curta que per no estar d’acord amb un nom, hagin d’estar amb un govern en precari quan podria ser més fort. De fet, alguns auguris d’un mandatari de l’estat espanyol ja ho deia: “Dels catalans no ens en preocupen, ja es destruiran tot sols”. Doncs emprenya haver de donar la raó a aquest personatge. Però més que això, també el que més sap greu és que els anhels dels catalans siguin frustrats d’aquesta manera i encara sembla que es vulgui allargar l’agonia amb tres dies més a la UVI de les negociacions de Junts pel Sí i la CUP.
Sí, s’ha de governar un país com Catalunya on tots ens hi sentim orgullosos de ser-hi. Però davant les situacions més decisives, no aconseguim posar-nos d’acord. Quin Model de país ens espera?
Tant uns com els altres han de fer esforços perquè un país no es construeix a partir de les lamentacions sinó de la voluntat de construir allò que desitgem ser. Uns han de cedir, però no ens n’oblidem, els altres també. Sempre diem allò de som i serem. Doncs, som un país que celebra derrotes; esperem ara que no en siguem sent un d’aquests, sinó dels que alcen la copa per dir hem vençut. Uns nous comicis no sabem on es portaran, però, si us plau, no maregeu la perdiu més. O sí o no. No s’hi valen mitges tintes. Ah, i un recordatori més, si tornem a anar a votar, clar i català el que passarà després. No s’hi val, ja, jugar a la puta i la ramoneta.
No s’entén que si primer volem un estat català o una república catalana, es prioritzi una revolució social. Molt bé, una solució social de quin país?
Si ni tan sols l’hem deixat néixer quan hi havia el marc més adequat per fer-lo! Després de molts anys i moltes generacions d’esperar un escenari com l’actual, com no es pot arribar a un acord de 18 mesos que serà quan llavors els catalans podran elegir el govern del color i el model que vulguin. És d’un surrealisme total la situació que viu Catalunya quan després de marejar la perdiu durant tres mesos, no hem estat capaços de fer un acord. Quina visió tan curta que per no estar d’acord amb un nom, hagin d’estar amb un govern en precari quan podria ser més fort. De fet, alguns auguris d’un mandatari de l’estat espanyol ja ho deia: “Dels catalans no ens en preocupen, ja es destruiran tot sols”. Doncs emprenya haver de donar la raó a aquest personatge. Però més que això, també el que més sap greu és que els anhels dels catalans siguin frustrats d’aquesta manera i encara sembla que es vulgui allargar l’agonia amb tres dies més a la UVI de les negociacions de Junts pel Sí i la CUP.
Sí, s’ha de governar un país com Catalunya on tots ens hi sentim orgullosos de ser-hi. Però davant les situacions més decisives, no aconseguim posar-nos d’acord. Quin Model de país ens espera?
Tant uns com els altres han de fer esforços perquè un país no es construeix a partir de les lamentacions sinó de la voluntat de construir allò que desitgem ser. Uns han de cedir, però no ens n’oblidem, els altres també. Sempre diem allò de som i serem. Doncs, som un país que celebra derrotes; esperem ara que no en siguem sent un d’aquests, sinó dels que alcen la copa per dir hem vençut. Uns nous comicis no sabem on es portaran, però, si us plau, no maregeu la perdiu més. O sí o no. No s’hi valen mitges tintes. Ah, i un recordatori més, si tornem a anar a votar, clar i català el que passarà després. No s’hi val, ja, jugar a la puta i la ramoneta.