Editorial

Doncs, no. No ha estat possible d’entendre’s i anirem a unes noves eleccions estatals. L’immobilisme d’uns, d’una banda, i el personalisme dels líders, per l’altra, han portat la nau cap a una embarrancament del qual no se n’han sortit. Mariano Rajoy, president en funcions, acusa el PSOE, i Pedro Sánchez més concretament, de no tenir visió d’estat, de no ajudar-lo a formar una gran coalició i d’haver-lo ignorat en tot aquest procés d’errors. El protagonisme de Pablo Iglesias i d’Albert Rivera no han facilitat cap acord perquè, des d’un cantó i de l’altre, s’han vetat permanentment per anar en una mateixa coalició.

Tampoc ha funcionat l’aventura de Sánchez de voler ser un heroi sense victòria, perquè també l’enemic el té a casa i, concretament, a Andalusia, on hi té rivals amb ganes d’estar al seu lloc.

Ara, els que criticaven el llarg procés per formar el Govern a Catalunya s’estan mossegant les ungles. Aquí, l’expresident Artur Mas va fer un pas al costat i va presentar un bon candidat com a alternativa, que ha complagut la majoria parlamentària que defensa anar cap al procés d’independència. Als candidats espanyols no se’ls pot parlar de fer un pas ni al costat ni enrere perquè volen ser ells i cal veure què passa, perquè totes les previsions ens porten, uns amunt o uns avall, que es repetiran els resultats dels anteriors comicis generals. Seran capaços ara d’explicar si pactaran en un govern de gran coalició en benefici de l’estat? Continuaran marcant línies vermelles amb el tema de Catalunya? És difícil de dir, però ens podem passar temps fent valoracions de per què no hi ha govern, mentre Espanya és la riota a Europa i als Estats Units. De fet, ara qui governa a l’estat és el Tribunal Constitucional, que va tirant enrere totes les lleis que s’aproven al Parlament català, amb les amenaces pel mig del ministre Montoro, que limita els recursos que tocarien a Catalunya per evitar que el Procés avanci, tal i com ha repetit en diferents ocasions. Mentrestant, a Catalunya continuen les relacions internacionals amb el conseller Romeva i l’expresident Artur Mas, que van explicant el seu projecte a París, a Brussel·les i allà on convingui.

Algú deia que Espanya era un país de pandereta, i no li faltava raó. Cal veure què ens expliquen ara des dels grans partits estatals i els emergents que poden configurar majories a l’estat. I els partits catalans partidaris del procés? Sabran motivar l’electorat fidel que els ha donat majoria parlamentària o fins i tot augmentar-lo. Hem de procurar que el moviment social català, no sigui el suflé que diuen els partits estatalistes i que, una vegada més, les eleccions espanyoles siguin una mostra que Catalunya és diferent i que té un projecte que vol anar més enllà d’una autonomia o d’una regió, com es sol dir des de l‘estat.