Editorial

Algú ho deia, i molts no s’ho creien. Doncs sí, els senyors de la CUP han portat el procés al marge de la cinglera. No els agraden els pressupostos, diuen, perquè no són prou rupturistes i mantenen l’esmena a la totalitat. Aquests senyors han fet ben palès allò de les minories absolutes pel seu poder d’actuació. Ara diuen que tindran més temps per preparar els pressupostos de l’any vinent, i mentrestant deixen per terra el futur d’un país, sense pressupost, només per tres vots de diferència dels assemblearis. Prefereixen aixafar-ho tot abans de cedir un pèl. Quan es fa un pacte es tracta de tibar, però també cedir i més quan saben i són conscients de la seva realitat social. Però és igual, ells a la seva.

Van forçar maquiavèl·licament la renúncia d’un president que comptava amb el suport majoritari dels electors; signen un acord d’estabilitat i el primer que fan és passar-s’ho a la torera. S’acorda un govern de 18 mesos i al cap de 6 ja el trenquen. Sí que ha durat poc! En canvi, les assembles, llargues assemblees, poden ser eternes. Si aquestes són les eines que han de governar un país, estem ben arreglats. Ningú desitjaria noves eleccions, però davant aquests fets, no sabem que pot passar. I si n’hi ha, veurem també quins resultats surten. De moment, els que riuen són els partits estatalistes que titllen de titella al govern català a les mans de la CUP.

Els perden les formes i és que és lògic i normal que en el si de la construcció d’un estat, el català, s’hagi de debatre punt per punt què volem i cap a on anem. Només faltaria! Ara bé, en aquest debat hi ha d’haver l’estira i l’arronsa, però mai la ruptura. Perquè en el fons qui hi perd amb el no de la CUP? El govern de Junts pel Sí perd força, és evident. Però també el ciutadà. Els comptes, millors o pitjors, permetien una lleugera millora pels més desafavorits, i això ja no serà possible. On és la urgència de la millora social que tant reclamaven? S’esperarà un any per aprovar uns pressupostos que només tindran sis mesos de vigència d’acord amb el full de ruta marcat? I no tan sols això. Entre uns i altres s’està jugant amb la il·lusió d’una gran part dels catalans i catalanes que havien somiat amb l’escenari parlamentari actual, que ens conduiria cap a un estat propi. Paper mullat?

A on és el respecte de les majories del poble? I parlant de respecte, entenem que moltes de les propostes de la CUP poden ser positives i aplicables, però davant les formes i els seus comportaments queden diluïdes.

Pensem que els antisistema o assemblearis cupaires deuen valorar la llibertat, en favor de la democràcia, que ja no sabem si la conceben com a tal perquè el que demostren és que si defensen la llibertat, només és una llibertat, la seva.