Editorial

Editorial

Aquesta setmana destaquem a la pàgina 3 els problemes econòmics de l’Ajuntament d’Ogassa, el quart ajuntament més endeutat de tot l’estat Catalunya, un rànquing on sens dubte no li agradaria ser a ningú, però que és una realitat que no es pot amagar.

Aquesta era una noticia que tard o d’hora havia d’aparèixer perquè la situació d’Ogassa, com la d’altres municipis de la comarca (que estant molt ben situats en aquests dubtós rànquing de bona gestió econòmica municipal), els ha portat a una ofec important. I el pitjor de tot, és que no són ni un, ni dos, ni tres...

La bombolla immobiliària va portar una gran entrada d’ingressos per part dels ajuntaments, que va provocar que totes les caixes fossin grans i tots els consistoris s’atrevissin amb grans obres, a vegades faraòniques, i que portaven darrere grans crèdits bancaris per cobrir la part a la qual havia de fer front l’ajuntament.

Evidentment, aquells interessos i aquell capital a retornar, amb aquella situació de bonança econòmica, no havien de ser un gran problema. però tot va canviar amb la crisi.

I és així com ajuntament rere ajuntament, quan s’han produït canvis polítics d’equip de govern, han sortit a la llum els problemes que els nous gestors tenien per poder fer front als deutes agafats en període de bonança.

Ja s’ha denunciat públicament per part de molts alcaldes, en diferents moments, que la modalitat del pla d’obres i serveis on, per aconseguir ajuts de les grans administracions, has de presentar projectes que són finançats només en una tant per cent per la Generalitat  i que la resta ha de pagar-la l’ajuntament, provoca que aquest darrer hagi de buscar-se la vida per a poder cobrir la seva part. Com deien alguns alcaldes, aquests fons, més que un ajut, moltes vegades són un problema.

Però també és cert que hi ha molta inversió realitzada en alguns municipis que no té cap sentit, i que aquestes obres faraòniques com pavellons o pistes cobertes... en pobles molt i molt petits són moltes vegades les culpables d’aquest desgavell econòmic.

I aquest desgavell, creat des del municipalisme més proper i ampliat pels grans partits des dels seus òrgans de govern en les grans administracions en tots els seus colors, ens ha portat fins aquí. D’aquesta premissa i de la bonança econòmica en som hereus perquè alguns volien passar a la historia essent el que havia fet més pel seu poble, però al final, potser seran els que l’han enfonsat.

Ara, els gestors actuals ho passen malament, i segurament en molts casos, com el d’Ogassa, sense culpa, perquè el seu problema ve de molt endarrere, però la solució sí que li toca a l’alcalde actual i a l’equip de govern posar-hi remei. Aquest s’ha de cercar a qualsevol administració perquè ara, el que dia passa, any empeny ja no serveix.

Tot això ens hauria de fer reflexionar i molt. Si en una comarca de 19 municipis en tenim tants en aquest desagradable rànquing, què hem fet malament? I què hem de fer perquè, en el futur que començava ahir mateix, no tornin a passar de nou histories tant rocambolesques com les d’un municipi de 350.000 euros de pressupost anual, hagi arribat a deure més de 1.000.000 d’euros?