I ara, més units que mai

Editorial

Tots expectants pel que diria el president Carles Puigdemont el dimarts a les sis de la tarda. Uns, desitjosos que proclamés sense dilació de manera unilateral la independència a través de la DUI, fet que desitjaven la major part dels membres de la CUP i també,  part dels socis de govern de Junts Pel Sí (Esquerra Republicana de Catalunya). Encara que es pugui interpretar com a sorpresa, els qui també ho volien eren els patriotes unionistes per poder aplicar el tant dit i escampat article 155, amb l’objectiu d’eradicar l’autonomia independentista separatista de Catalunya. Però no va ser així: es va declarar la independència pel respecte a la voluntats de la gran majoria de votants del dia 1 d’octubre, però es va deixar sense efectes per intentar avançar en un diàleg, que ara sí que ha generat interès des dels fòrums europeus i internacionals. Hem de creure que ha estat una bona decisió si amb aquest acord s’afavoreix al diàleg, un diàleg que ha d’acostar posicionaments amb el govern de Madrid, que mai ha volgut parlar de res, mai. Només amenaces rere una Constitució que no acaba de complaure a ningú i que arran del posicionament del PP, amb la connivència de Ciudadanos, fa que els jutges s’hagin convertit en art i part, per sentenciar l’incompliment de les normatives constitucionals i  aplicar el càstig d’immediat. 

El govern català ha ensenyat les cartes i no ha passat res més que, més o menys, algú no sabés. Calia fer un pas davant del precipici del ‘no sé què pot passar’? O és millor fer una aturada davant del penya-segat i mirar si, amb més temps, carenejant el cingle, es pot aconseguir l’anhel de molts catalans?

Segurament, després del que s’ha aconseguit no cal fer cap més pas enrere. Però tampoc que els que hagin de fer no en siguin tres per haver-ne de recular dos. Es deia que algun bisbe deia al seu assistent: “Vesteix-me poc a poc perquè tinc pressa”. Aquest poc a poc passa perquè reaccioni Europa i de les voluntats manifestades passi a dialogar de veritat i a intercedir perquè una Catalunya ferma, tingui un lloc en el mapa internacional, tot i que Espanya no ho vol. Cal que Europa faci reaccionar a un govern central que, en no haver pogut aplicar el 155, no sap com actuar i qualifica de trileros als membres del govern català, perquè els ha deixat sense arguments per retirar l’autonomia. Els propers dies, tornarà la paraula diàleg, que vol dir parlar i enraonar. Davant aquest fet, malgrat la sensació d’agredolç que pot tenir molta gent, la recepta és la unió. Una unió de ciutadans mostrada en diferents ocasions en els darrers dies. I mentre uns aplaudeixin serà bo que els catalans consolidin la seva unió i demostrin que la Catalunya silenciosa o silenciada, que alguns la consideren majoria, potser ja no ho és perquè es troba en el cantó que no els agrada.