Tenim el peix, ara hem d’aprendre a pescar
En aquests darrers dies han arribat bones notícies a la comarca del Ripollès. Els ajuts europeus de Cooperació Territorial, destinats a Espanya, França i Andorra, coneguts com els POCTEFA, han portat dos milions d’euros. Bàsicament, en aquesta ocasió, els destins són per a les poblacions de Ripoll i Campdevànol gràcies a la iniciativa PYRFER - Pirineus de Ferro. Una acció liderada pel municipi campdevanolenc per projectar el patrimoni històric i cultural de 10 municipis o regions relacionat amb el ferro. Aquest projecte permetrà veure com eren els orígens tan importants per a la comarca com la forja, a través de l’activitat de la Farga, tot el procés d’industrialització i com era la població molts anys enrere. El procés també és espectacular, només amb unes ulleres ens permetrà veure amb realitat virtual com era el municipi, en el cas de Campdevànol.
Vagi aquest exemple per exposar que a través del patrimoni obtingut, amb el pas del temps, podrà tenir una revalorització amb el pas del temps. El projecte també és positiu perquè no carrega les despeses de les estructures municipals, tant de personal com d’estructures de la comarca. El visitant serà el protagonista absolut i necessari d’aquesta experiència que recorda el passat, és present, però també futur.
El projecte és engrescador perquè per la seva novetat podrà aportar un gran nombre de visitants. I és aquí on cal que tots plegats reflexionem. Quan ens vinguin a visitar, què esperarem, que es posin les ulleres, coneguin com eren les poblacions d’abans i marxin? Si passa això no hi haurem guanyat res de res. Al costat de l’arribada d’aquests ajusts hi ha d’haver una implicació de tots els sectors socials de la comarca. Cal que es promoguin activitats. Cal que comerciants, restauradors i associacions impulsin accions perquè l’estada a casa nostra no sigui d’unes hores sinó de més llarga durada.
L’aposta per a la comarca és el turisme com una de les vies de futur econòmic i ara amb aquestes iniciatives cal pujar tots al carro. No calen divisions de promoció sectorial. La marca Ripollès ha de ser i s’ha de fer forta i ara hi ha l’ocasió, tot i que no cal renunciar a aquells trets distintius que enriqueixen i generen valor afegit. En aquest cas l’aportació és clara amb unes accions distants de la instal·lació burocràtica i promocional que, en alguns casos, només han servit per ampliar un funcionariat innecessari. Com diem sovint a la dita catalana, el millor no és donar el peix sinó aprendre a pescar. Ara, per sort, tenim el peix i tots plegats hem d’aprendre a pescar. O sigui, ens hem de posar les piles i agafar la canya.
Vagi aquest exemple per exposar que a través del patrimoni obtingut, amb el pas del temps, podrà tenir una revalorització amb el pas del temps. El projecte també és positiu perquè no carrega les despeses de les estructures municipals, tant de personal com d’estructures de la comarca. El visitant serà el protagonista absolut i necessari d’aquesta experiència que recorda el passat, és present, però també futur.
El projecte és engrescador perquè per la seva novetat podrà aportar un gran nombre de visitants. I és aquí on cal que tots plegats reflexionem. Quan ens vinguin a visitar, què esperarem, que es posin les ulleres, coneguin com eren les poblacions d’abans i marxin? Si passa això no hi haurem guanyat res de res. Al costat de l’arribada d’aquests ajusts hi ha d’haver una implicació de tots els sectors socials de la comarca. Cal que es promoguin activitats. Cal que comerciants, restauradors i associacions impulsin accions perquè l’estada a casa nostra no sigui d’unes hores sinó de més llarga durada.
L’aposta per a la comarca és el turisme com una de les vies de futur econòmic i ara amb aquestes iniciatives cal pujar tots al carro. No calen divisions de promoció sectorial. La marca Ripollès ha de ser i s’ha de fer forta i ara hi ha l’ocasió, tot i que no cal renunciar a aquells trets distintius que enriqueixen i generen valor afegit. En aquest cas l’aportació és clara amb unes accions distants de la instal·lació burocràtica i promocional que, en alguns casos, només han servit per ampliar un funcionariat innecessari. Com diem sovint a la dita catalana, el millor no és donar el peix sinó aprendre a pescar. Ara, per sort, tenim el peix i tots plegats hem d’aprendre a pescar. O sigui, ens hem de posar les piles i agafar la canya.