Llibertat d’expressió condicionada

Editorial

Mentre molts de vostès llegeixin avui (dijous) aquestes ratlles, cinc ciutadans ripollesos estaran a punt o hauran declarat davant la jutgessa de Ripoll acusats de coacció i manifestació il·legal. Tot plegat per manifestar-se pacíficament amb moltes altres persones al Coll d’Ares, de manera simbòlica per ser un pas fronterer amb França. Avui en dia costa entendre com cinc persones pel sol fet d’ostentar càrrecs electes als ajuntaments com a alcaldes o regidors hagin de ser diferents de les altres persones a l’hora de manifestar-se pacíficament. I ho van fer acompanyats de molta gent i sense aldarulls. No és el trànsit que hi ha a Coll d’Ares i tampoc és que poguessin provocar un gran col·lapse. Recordarem que només un sol vehicle va retrocedir i sense rancor.

Tan important és el que van fer per citar a aquestes persones perquè puguin ser jutjades i penalitzades per un fet com aquests no surt del marc fonamental del dret a manifestar-se i a la llibertat d’expressió? L’envestida de l’estat no té aturador i la prioritat en aquests moments és posar la por al cos de tots aquells que es mouen per la independència.

El cas és que aquests cinc ripollesos no han estat sols ni en la manifestació de Coll d’Ares ni el seu camí en els jutjats. Són molts els ciutadans que els donen suport i que volen evitar que hi hagi caps de turc, “cabecillas” com diuen els del govern de Madrid. No cal anar gaire lluny. La integrant del CDR de Viladecans, Tamara Carrasco, després que el jutge no hi veiés més enllà d’una implicació de desordres públics, però la fiscalia, maquinària de l’estat, manté l’acusació de rebel·lió i terrorisme. Valga’m Déu Senyor, què passa? Què dirien aquella gent que amb il·lusió van viure quan es va recuperar la democràcia, després de 40 anys de dictadura? Amb aquestes accions no solament sembla que hem reculat 40 anys, sinó, potser, segles per posar-ho en semblança a les lleis dels senyors feudals, on no es podia fer res sense el seu consentiment i al que es passava del dictat, el posaven al poltre de la plaça amb el cap i les mans entaforades a la fusta per ser l’escarni del poble. Accions com les que vivim és l’escarment públic i sever d’uns per advertir als altres i dir-los no hi torneu que això no es fa, si no us passarà com aquests. Sorprèn fins i tot que el color groc provoqui al·lèrgia al govern de Madrid i no es deixi entrar amb samarretes grogues a la final de la copa del rei pel risc de provocar incidents. Davant l’acció, reacció i el Rei va tornar a escoltar xiulets a l’himne nacional espanyol. Per cert, si algú hi va anar i va xiular, pot haver estat retratat per la policia nacional, i que tingui clar que també passarà pel sedàs de les denúncies de la fiscalia. Hem de dir prou, ja és hora que s’adonin que el groc no fa mal, és el groc de les roses de Sant Jordi que transmet i manifesta amor, cordialitat, amistat i solidaritat, ben lluny de la sedició, rebel·lió i terrorisme que erròniament interpreten d’altres.