1 any i un dia...

Editorial

El Ripollès ha celebrat, com a gairebé tots els municipis de Catalunya, la diada de l’1 d’Octubre. Després del primer any, què ha passat l’endemà? Ripoll ha inaugurat una plaça 1 d’Octubre, Camprodon hi dedica l’espai del pont romà, Sant Joan de les Abadesses ben aviat donarà a conèixer quin lloc de la seva vila portarà aquest nom i així tants  altres... Aquestes així com la participació en els actes de dilluns passat, han estat la cara positiva d’una commemoració positiva on el poble de Catalunya va lluitar per assolir un dret fonamental, com és el de votar per decidir el futur del país. A la comarca, tot va anar molt bé, però durant la diada posicions més extremistes que no beneficien a ningú.

 

És una llàstima perquè si fins ara la vergonya l’havien de passar només les forces de l’estat, la Policia Nacional i Guàrdia civil, ara per uns moments d’esverament Catalunya pot reduir la seva imatge pacífica i cívica que fins ara ha mostrat. Amés perquè s’anava amb la cara tapada i s’ha agredit als Mossos? La gent que es va manifestar majoritàriament mostra el seu rostre i la seva actitud va ser exemplar. D’altra banda, perquè s’ha d’anar contra un cos com és Mossos d’Esquadra qui fa un any va ser admirada per la seva actitud i comportament i que n’ha hagut de pagar les conseqüències davant de l’aparell polític i judicial espanyol. Quina llàstima! Segurament tot respon al fet que la paciència, a molts, se’ls està acabant. Ja fa un any d’aquell dia històric, que va ser la culminació d’unes setmanes i mesos delicats, complicats, amb alts i baixos i que són memòria viva. Un any de la votació, de la gran victòria del sí i de tots els impediments de l’Estat. Un any de la violència sense mesura contra tot i tothom per evitar un referèndum que el poble va mantenir viu. I en aquest any han passat coses greus, molt greus que en democràcia pocs es podrien imaginar que fossin veritat. Tenim presos i exiliats polítics i encara ens queden mesos, segurament anys, de batalla judicial per la persecució d’aquells que no entenen que votant i decidint democràticament és com es resolen els problemes, no tancant els que pensen diferent de tu. 

 

Tornant a la qüestió que ens ocupava,  sempre queda l’esperança que la gent es replantegi les coses per tal de consolidar aquella manera de fer admirada arreu i que ha suposat que ningú d’Europa hagi tret la raó a Catalunya, des dels àmbits polítics i judicials. 

 

Ha passat un any i el camí és la república, segons els responsables del Govern. No anirà tan ràpid com es desitja des dels sectors independentistes però cada pas s’hauria de fer amb fermesa de les majories parlamentàries, que tenen aquesta finalitat comuna i evitar de donar arguments als que solament esperen que hi hagi una engruna fora el plat per muntar el pollastre, si ens permeten l’expressió, i poder acusar els sectors sobiranistes de culpables de tot.