El departament d’Educació de la Generalitat ha creat un nou òrgan intern que ha de servir per reforçar el model d’escola amb el català com a llengua principal. Es tracta del Consell Lingüístic Assessor, format per setze membres de perfils diversos, amb quatre persones nomenades per criteri acadèmic, dues per divulgació social, quatre docents i una varietat d’experts de diferents àmbits.
Entre ells, s’hi troba el ripollès, doctor en filosofia i exconseller d’Educació i Universitats, Joan Manuel del Pozo.

Quina és la funció del Consell Lingüístic Assessor?
El seu objectiu és donar consell o orientació al departament d’Educació respecte a la vehicularitat del català a les escoles. A més d’aquesta finalitat principal, també vol aportar criteri perquè els plans lingüístics de centre es renovin i s’adeqüin a la situació nova que s’ha creat.

Ha començat l’activitat d’aquest nou òrgan?
Fins ara, hem tingut dues reunions. La primera la vam anomenar “reunió zero” i va servir perquè el conseller comuniqués el nomenament del consell i per prendre contacte entre tots els membres. Després, hem tingut una altra trobada en la qual hem compartit les nostres opinions, sense seguir encara un document de treball, per decidir de quina manera hem d’organitzar-nos en la nostra tasca.

Amb quina acció concreta començareu el projecte?
La previsió és que a finals de març tinguem algun primer document, encara que no sigui definitiu. Com que la qüestió és tan complexa, és difícil que setze persones es posin d’acord en tres setmanes. Tot i això, esperem tenir el primer esborrany de proposta abans d’acabar el mes i poder-la convertir en definitiva al llarg de les setmanes següents.

Quin és l’estat de salut actual de la llengua catalana?
Justament, una de les tasques del consell és conèixer el resultat d’una macroenquesta que s’està fent per esbrinar de manera clara i precisa quin és l’estat real de l’ús de les llengües a les escoles. El que sí que hi ha són xifres aproximades que ens diuen que en els últims deu anys s’ha retrocedit bastant en l’ús de la llengua catalana en l’àmbit escolar. Cal fer una bona feina per superar la sensació actual de conflicte i desconfiança entre les llengües que es parlen a Catalunya.

Per on s’ha de començar per millorar-lo?
El primer pas és reconèixer que la situació ha canviat molt. T

Tot i que a Catalunya vam tenir la sort de comptar amb un gran acord de política lingüística als anys vuitanta, des de llavors la realitat social ha canviat molt.

A partir de finals dels anys noranta, es produeix una arribada massiva de parlants de moltes llengües diferents. Es calcula que ara mateix a Catalunya es parlen unes 300 llengües i que alguna d’elles la parlen desenes de milers de persones.

Com afecta això a l’ús de la llengua catalana?
Hem passat d’un model bilingüe, basat en el català i el castellà, a un altre de plurilingüe. A més, hem passat d’un acord en política lingüística pràcticament unànime a una situació en què hi ha importants discrepàncies, recursos al poder judicial, sentències i, en definitiva, una situació de tensió que s’hauria de desactivar per tal d’arribar a grans consensos per recuperar la confiança en el català i el conjunt de llengües.

A més del català, el nou pla lingüístic ha de tenir en compte la pluralitat que esmentes...
La convivència de les llengües és indispensable, gairebé podríem dir que és una exigència democràtica. És cert que 300 llengües són impensables, però sí que ho és un clima de respecte i de reconeixement dels altres idiomes, així com les pràctiques culturals que promouen. Cal obrir l’espai lingüístic, consolidar el català com a llengua vehicular en l’ensenyament sense excloure l’altra llengua oficial i intentar fer-ho dins del marc legislatiu existent.

La sentència del 25% de castellà a les aules ha sigut detonant per crear el consell?
No ens convé obsessionar-nos amb percentatges. Aquest 25%, a la pràctica, ja es produeix, inclús més. La qüestió de la llengua desborda mesures quantitatives estrictes i té molt a veure amb la confiança i amb la voluntat de convivència.

Avui dia, quina és la principal amenaça pel català?
Un dels perills que té la llengua és que es pugui arribar a regular de manera sòlida, des d’un punt de vista curricular, però que s’acabi convertint en el nou llatí. És a dir, que s’utilitzi de manera oficial a les notaries, però no es parli als carrers. Del que es tracta és que el català se senti al pati, al carrer, a les botigues... I que hi hagi hàbits de parla catalana estesos a tota la societat.

Després de deu anys de deteriorament, arriba tard la creació del consell?

Durant molt temps hem cregut que les coses anaven més bé del que anaven, podríem dir que hi ha hagut un dèficit de reconeixement de la situació real.

En la primera reunió, vam insistir molt en el fet que hem de partir del principi de realitat i no del principi de desig. Una cosa és que tinguem un ideal, i una altra, és que no reconeguem la realitat. Hem de poder-ho fer perquè és vital per aconseguir l’objectiu que desitgem.

Més enllà de la vostra tasca, què pot fer la ciutadania per afavorir la salut de la llengua?
Es tracta de crear en un clima de respecte i confiança. La llengua és una necessitat social bàsica per a tothom i és possible i favorable dominar-ne tantes com sigui possible. És important no crear sectors lingüístics dintre de l’escola, ni en la societat, ni en funció de les afiliacions polítiques de cada un. Polititzar la llengua és una de les pitjors coses que es pot fer per la llengua i per la política, que també pot acabar contaminada pel sectarisme.
A l’àmbit més pràctic, ens hem d’acostumar a la idea que podem ser respectuosos amb la resta mantenint l’afinitat a la llengua pròpia. Per entendre’ns, no canviar fàcilment de llengua i fer-ho només en cas de necessitat o de suport a l’altra persona.