Un llibre és un objecte físic del qual se n’extreu la lectura, el contingut, la veu que en perdura i allò que et queda dintre. En Ramon Alabau tenia dins el seu ordinador multitud de fitxers plens de contingut que aquest dissabte van sortir a la llum. Ho va propiciar d’una manera singular: Cor de pedra, el relat escrit per Alabau, va ser llegit dissabte pel mateix autor de viva veu a tots els presents al Museu Etnogràfic.

És la història d’una família ripollesa des del 1920 fins el cap d’any del 1999. Alguns podrien pensar que és una autobiografia, però molts dels detalls de la narració són fruit de la màgia de la imaginació, 80 anys de continguts que barregen la realitat amb la ficció. 

La veu protagonista la pren una sopera, propiciada sobre de la taula del menjador, l’espai on hi transcorre la vida diària. Ella és qui va narrant tota la història, amb les seves llacunes perquè moltes referències li vénen d’altres objectes de la casa, i per tant la seva visió també és limitada. 

Des de petit a Alabau li agradava anar al museu i deixar que els objectes li parlessin, «provenien d’unes vides que només ells n’eren el darrer testimoni», comenta. D’aquesta lleugerarellevància que li suggereixen  els objectes en va sorgir la inspiració que la sopera fos protagonista d’aquest relat, que ja fa temps que està escrit. 

La història d’una vida

L’obra consta de tres parts que van haver de ser escurçades de l’obra original per l’autor, amb la finalitat  de  fer-lo més agradable per l’oient, una labor de síntesi amb un llenguatge el més acurat possible. La primera actua d’aperitiu, passa el desembre del 1920 quan la sopera és regalada pel naixement del fill de la família. La segona part es titula El plat del dia, i és narrada des de la tornada d’aquest fill del front, i vint anys després comença la tercera part, amb la sopera ja dins una caixa a les golfes de casa, quan és rescatada pels néts. 

Tres parts on hi consten episodis com la Guerra Civil, perfectament identificables per qualsevol família ripollesa. 

Una experiència que es va cloure amb un tastet d’escudella, escenificant una de les escenes del conte, narrada amb una acurada descripció poètica, quan en Pere, un dels membres de la família fa la comunió. D’aquesta manera la paraula es va acompanyar de l’acció.