El mes de juny de 2008, o sigui fa més de 12 anys, Javier Ortiz, un periodista del diari Publico va escriure una columna amb el títol explícit “De parranda con el sultán” on es mostrava perplex i indignat pel tracte que el príncep de l’Aràbia Saudita, peça essencial d’una dictadura implacable, rebia par part de la casa reial així com pel govern de l’estat. El títol era ja tot un desig d’intencions. Tot veient les riallades còmplices i els copets a l’esquena, al final escrivia: “¿Por qué el Rey de España se muestra siempre tan obsequioso con la família real saudí? Esa no es la pregunta del millón. Es la pregunta del montón de millones”. Categòric. Tenia el senyor Javier Ortiz Estévez, malauradament mort l’any 2009, dots de visionari o exercia allò que trobem a faltar tan sovint en els mitjans de comunicació?
El Rei emèrit, però, ha rebut sempre un tractament positiu després de la gran performance del 23 de febrer. La seva actuació va marcar definitivament el seu esdevenidor. És la plasmació d’aquella dita que pontifica: “Crea fama y échate a dormir”. Se’l va considerar el salvador de la democràcia, i jo em pregunto: Quin tipus de democràcia necessita un rei per apuntalar-la? No denunciarà això més aviat un signe evident de la seva fragilitat?

No s’adonaven que, amb el control dels mitjans de comunicació, cada cop més concloents, podien manipular un altre terç dels votants?

El pessimista que sempre veu el vas mig buit, el fatalista que sempre veu el costat negatiu de les coses us dirà que no podem esperar gaire més de la democràcia, i enarborarà aquella anècdota que exemplifica molt bé la seva actitud. Diuen que davant l’empenta indefugible que anava agafant la idea d’uns comicis universals per elegir els dirigents dels països del futur, aquells que maneguen les regnes de la història es van neguitejar, amb la por que el poder que fins ara tenien ben agafat se’ls escapés de les mans. La lògica, però, es va imposar. No era evident que un terç de la població no votaria mai? No s’adonaven que, amb el control dels mitjans de comunicació, cada cop més concloents, podien manipular un altre terç dels votants? I respecte a darrer terç, no hi havia cap problema, no eren ells, tots els que componen les nodrides xarxes de la política, els qui el conformaven?

L’optimista que creu que la realitat sempre es pot millorar (que no creu amb Hobbes que l’home és un llop per a l’home, ni amb Rousseau que arguïa que l’home neix bo i és la societat qui el perverteix, ans sí creu amb en Voltaire que afirmava que l’home no és bo ni dolent, que pot anar evolucionant des de les tenebres fins a l’ideal), aquell que no perd mai la confiança somiarà sempre amb un món més habitable.

Per aconseguir-ho haurien de produir-se moltes transformacions. L’escola és una de les eines essencials perquè aquest canvi es produeixi. Però, quina escola? Aquella que només busca el mer rendiment, basat sobretot amb l’adquisició d’uns coneixements que no tenen voluntat de durada, aquella que no ajuda l’alumne a vertebrar-se per poder edificar una personalitat sòlida, psíquicament estable, socialment compromesa? Una escola sense l’entrega total dels pares, que dissortadament han dimitit del que seria el seu deure prioritari? Una empresa que es limita a fabricar consumidors per a una societat materialista i no ciutadans implicats en la construcció del seu país?

I no podríem d’una punyetera vegada descobrir que finalment els tres poders que assenyalava Montesquieu estan totalment separats, ocupant cadascú el lloc i les funcions que li pertoca? I dels altres poders, què hem de dir? La premsa, en primer lloc, anomenat el quart poder, estacat de peus i mans, condicionat per pressions vàries. L’Església, l’imperi de la qual, ho han dit sempre, no és d’aquest món. L’exèrcit, sempre a l’aguait per avortar qualsevol discrepància. I el poder econòmic, darrere els bastidors, aquell que dirigeix realment la vida quotidiana dels súbdits que, passius, acaben acceptant, submisos, el seu destí sense alçar la veu.

Quan la sanitat serà la gran prioritat del nostre món? Quan les residències de la tercera edat no seran gestionades únicament amb afany de lucre? Quan les indústries armamentístiques i les farmacèutiques deixaran de tenir barra lliure? Quan els polítics després d’uns anys de servei a la comunitat, molt dignament remunerats això sí, tornaran a la feina de la seva vida en comptes de viure de la moma? Quan la corrupció, serà veritablement perseguida i castigada? Quan els nostres titulats no hauran d’exiliar-se a la recerca d’una feina adient? Quan deixarem de creure’ns el melic del món, i frases com ara “¡A por ellos!” deixaran d’escoltar-se? Quan es potenciarà la investigació en comptes de gastar els diners en qüestions més sumptuàries? Quan el diàleg constructiu substituirà els crits i les amenaces? Quan l’ésser humà no serà només una xifra dins una freda estadística?