El passat mes de juny, des d’aquesta mateixa tribuna, exposava els motius pels quals el meu fill no es va incorporar a classe quan aquesta reincorporació va ser autoritzada. Certament, som afortunats. A casa vam poder teletreballar i estàvem confinats amb família extensa, així que la decisió que ens va semblar més encertada era esperar fins al casal d’estiu, moment de retrobament en un ambient mes distes i a l’aire lliure. L’experiència ha resultat un encert.

Tinc il·lusió per tornar, tot i els canvis, tot i els riscos, tot i haver de sortir gairebé a empentes de la zona de confort

Lentament, però, l’estiu se’ns ha anat escolant entre els dits. Els dies ja no són tan llargs com ho eren durant el mes de juny i d’aquí a no gaire aquestes vacances estranyes, emmascarades i de quilòmetre zero seran un altre record més.

Quan les escoles tornin a obrir el 14 de setembre farà exactament 6 mesos i un dia que es van tancar. La casualitat reconvertida en metàfora: aquest temps ha resultat una petita condemna per a molts nens, nenes i joves. L’ensenyament ha de ser l’autèntic ascensor social d’aquest país i la pandèmia, enguany, n’ha espatllat la botonera.

Passarem de puntetes sobre l’ascensor social de l’anunci de la Grossa. El tuf classista que desprenia no mereix que hi perdem ni un sol minut més.

La conversió de la presencialitat a la virtualitat de l’ensenyament d’un dia per l’altre, sense pressupost, amb mitjans propis de docents i famílies, amb esforç, entusiasme i, perquè no dir-ho, una mica de recel va funcionar prou bé, com a mínim, sobre el paper. La realitat és que famílies, docents i administració local han hagut de fer esforços per arribar on no va arribar el Departament d’Educació, que sembla haver oblidat que la prosperitat d’un país depèn d’una bona formació de les generacions futures.

Sis mesos i un dia. Temps més que suficient per poder preparar una tornada a les aules amb seguretat i garanties. Cansa veure l’afirmació que es faran 8.000 noves contractacions de les quals 6.500 es correspondran a nous docents a repartir entre 5.100 centres de primària i secundària (1,25 docents per centre i està per veure que s’acompleixi). A les escoles no hi arribaran ni els nous equipaments informàtics ni les ràtios baixes promeses pel President Torra. Les mesures de protecció davant la COVID-19 dependran dels centres i de l’esforç i la bona voluntat d’equips directius i docents, en qui el Departament s’ha espolsat tota responsabilitat.

A l’escola, nens, nenes i adolescents hi aprenen coneixements, però també socialització, empatia, inclusió, respecte a la diversitat, convivència i disciplina. Corn a docent, sé com important és aquest assaig de la societat futura per a la majoria d’alumnes i com a mare, companya i amiga sé de moltes famílies que necessiten de l’escola per poder conciliar perquè la societat catalana encara no ha resolt aquesta qüestió de manera apropiada.

Tinc il·lusió per tornar, tot i els canvis, tot i els riscos, tot i haver de sortir gairebé a empentes de la zona de confort, afrontant nous rols educatius i noves assignatures per millor atendre el grup de convivència amb el qual treballaré. I tot això amb la sensació que el Departament s’ha preocupat poc, per no dir gens, en planificar un curs ple de nous reptes tot i haver tingut sis mesos i un dia per fer-ho.