Aquesta setmana no ha pas set gens fàcil per la vila de Ripoll, se’ns ha tornat a remoure l’estómac. Hem tornat a sortir a les notícies i no pas per bé. Ha fet tres anys dels atemptats de Barcelona i Cambrils i els terroristes havien crescut a la nostra vila.

Penso que és important acostar les persones que poden pertànyer a moltes comunitats diferents

No sé si heu vist aquesta pel·lícula Joker, us la recomano. Es pot visualitzar un procés de radicalització. És un gran film, només amb dos Òscars: a la millor banda sonora i al millor actor. La posada en escena de la pel·lícula no podia ser més encertada: el director aguanta els primers plans i dóna una importància cabdal al moviment del cos, sobretot del seu personatge principal Joker protagonitzat per Joaquin Phoenix. La gesticulació corporal de l’actor que acompanya la banda sonora és la posada en escena d’una coreografia de dansa contemporània. Seria el cor de la història d’aquest personatge més malalt del compte perquè sempre s’ha sentit maltractat. Aquest thriller psicològic basat en personatges de DC Còmics, és tant de real com la vida mateixa, encara que el director tingui la intenció de dibuixar uns personatges histriònics amb la voluntat de distanciar-nos-en. Ens distancia dels personatges tot apropant-nos una situació social terrible, gens allunyada d’un model de societat que estem acostumats a veure. Potser va ser la seva crítica social que va originar que no tingués més Òscars?

Joker és un personatge marginal, que es va transformant fins a esdevenir assassí i líder. Mirant la pel·lícula també comprenem que aquest procés pot arribar a tothom, independentment de les creences que es tinguin. L’objectiu últim de la radicalització terrorista és fer mal a l’altre: ho podem fer en nom del gihadisme, de l’extrema dreta, o per altres eslògans. Un cop ens hem trastocat o ens han ajudat a fer-ho trobant les nostres febleses el cervell es transforma i treballa per buscar la manera de fer mal. És terrible.

Aquesta setmana s’ha dit que s’ha de fer molt més per prevenir aquestes radicalitzacions a Catalunya, a Espanya i al món. Posem-nos-hi, tots plegats com a persones, barrejant les creences i ideologies, sense separar comunitats però implicant-nos en un treball comunitari. No m’ha agradat mai gaire parlar de comunitats, perquè si m’ho pregunto jo no sé a quina comunitat pertanyo? A la del meu barri, a la del meu poble, a la de pagesos, a la comunitat de veïns de l’escala? Penso que és important acostar les persones que poden pertànyer a moltes comunitats diferents. En aquest treball comunitari cal marcar uns objectius comuns que també ens ajudaran a conèixer-nos per trencar els estigmes que hi pugui haver.