Aquest cap de setmana que acabem de passar és una d’aquelles diades que gairebé a tot arreu fan festa. En alguns llocs perquè celebren la seva Festa Major. La majoria emparen la seva festa sota el pretext de commemorar l’Assumpció de la Verge Maria. D’altres, més planers, fan la seva Festa d’Estiu. Fet i fet el motiu és indiferent; tan sols es tracta de fer gresca i passar-ho bé. És cert que enguany, amb la presència del VIRUS moltes coses estan essent ben diferents d’anys anteriors. Tot i així, encara que sigui amb sordina, la festa s’ha fet.

Per a mi, aquesta diada d’enguany no ha estat així. Va ser una diada trista, fins i tot dolorosa. Aquest dia de la Mare de Déu d’agost, un bon company meu va traspassar. Ja en les dates immediatament anteriors va començar un ràpid deteriorament físic i en arribar el dissabte, discretament, silenciosament va morir.

No som capaços de copsar la veritable magnitud d’aquesta relació, d’aquest flux de sentiments, fins que els perdem

Pel que jo conec, és veritat que va tenir allò que en podem dir una vida plàcida, amb pocs, jo diria amb cap, problema de salut. Si voleu ha estat una vida grisa, normal i senzilla, sense cap anècdota o fet transcendent. Si mirem el nostre entorn amb atenció, podrem veure que n’hi ha moltes de persones que porten aquest estil de vida. En el fons, crec que, tothom volem tenir una vida d’aquestes.

Ens va presentar una filla meva i d’això ja en fa més de catorze anys. El cert és que vàrem congeniar ben aviat. Era, va ser, una relació molt especial.

En comptades ocasions vàrem tenir “enfrontaments”. Ell, més que no pas jo, sempre buscava la relació amable i afectuosa. Fins i tot m’atreviria dir que en aquest nexe ell tan sols cercava l’afecte, la companyonia, l’estimació. La resta, ben bé semblava que per ell fos absolutament complementari.

En les moltes hores compartides amb ell hem tingut moments de treball, de lectura, d’estudi; també d’esbarjo fins i tot de juguesca. En les llargues hores que he dedicat a recuperar els Chronicons de Ripoll, en moltíssimes ell m’ha acompanyat suportant calladament les meves dèries. També en els moments de solitud per l’absència d’una persona molt estimada per mi, en aquests moments ell sempre buscava la manera d’estar a prop meu. A prop no sols en un sentit emocional. També hi era físicament, com si amb el seu contacte vulgues fer més evident la seva companyonia.

Tot i que jo era conscient del valor de la nostra relació, és ben cert, com en tantes altres coses, que no som capaços de copsar la veritable magnitud d’aquesta relació, d’aquest flux de sentiments, fins que els perdem.

De vegades esmercem una part important del nostre temps i dels nostres esforços cercant allò que en diem la “felicitat”, com si es tractés d’un objectiu complicat i difícil d’abastar. En ocasions com aquesta que us comento, si parem una mica d’atenció, ens podem adonar que aquesta “felicitat” que busquem, jo diria, obsessivament durant la nostra vida; aquesta felicitat la tenim al costat sempre, la tenim a tocar de la nostra mà. Tan sols cal que per un uns instants deixem de mirar a la llunyania amb la mirada materialista amb la que ho fem habitualment, i mirem el nostre entorn amb els ulls dels sentiments, des del cor diria si m’ho permeteu.

Bé ja està explicat. M’agradaria molt que entre tots fóssim capaços de practicar aquesta mirada interior a la que em referia abans. Mentrestant, que tingueu salut i us respecti aquest maleït virus.