Ara que sembla que han passat diferents episodis de la pandèmia, és potser el moment de reflexionar sobre com aquesta ha estat abordada des del Ripollès, en un anàlisi que ens hauria de preparar per previsibles noves onades. Viure en pandèmia serà una constant fins l’aparició d’una vacuna i la seva implementació.

En el nostre anàlisi, cal partir de la situació sanitària que hi havia al Ripollès. Estàvem assistint, cal recordar-ho, i no oblidar-ho, a una progressiu desmantellament de l’estructura sanitària al Ripollès.

És el moment de demanar, no sols el que s’ha perdut, que és el mínim exigible, sinó un nivell d’assistència regular acceptable

Els Centres d’Atenció Primària (CAP) estaven essent aprimats, amb atribució de menys serveis d’especialista, d’atenció urgent, amb jubilacions de metges que havien estat un referent, sense una oportuna i ràpida substitució.

L’Hospital Comarcal de Campdevànol també havia entrat en una fase de crisi, amb serveis desviats cap a altres hospitals veïns (Olot), baixes en les intervencions quirúrgiques i apel·lacions a la viabilitat econòmica, que sempre cal llegir com a preludi de retallades dels serveis o preludi de la desaparició.

I malgrat aquest panorama, gens favorable, l’episodi de pandèmia s’ha saldat a la comarca amb una resultat dels que podem estar prou satisfets i orgullosos.

Però cal tenir molt present que el resultat ha estat mercès a la implicació dels professionals sanitaris, que s’han desllomat (alguns amb estralls i greus implicacions familiars) i a un sobreesforç evident.
Estic parlant tant del sistema sanitari com del sociosanitari (les residències de gent gran).

Però també cal consignar que quan un afectat per la pandèmia a la comarca necessitava cures intensives (UCI), calia derivar els casos a cent quilòmetres lluny, a Girona.
Això vol dir que no hi havia una estructura sanitària prou potent a curta distància. No seria convenient tenir un nombre d’UCI a la comarca, suficients per casos greus com aquests?

Si fou necessari desviar gent a altres hospitals, vol dir que la cobertura sanitària a la comarca tenia dèficits.

Ara tothom diu que la greu crisi econòmica de fa uns quants anys, aprimant el sistema sanitari, fou una greu errada. Però, sobretot, no s’han fet els gestos per revertir ràpidament (tant ràpid com es van fer les retallades) i retornar a la situació precedent.

Ara que les inversions en sanitat semblen  imprescindibles, que tothom veu clara la necessitat d’enfortir el sistema sanitari, és el moment de demanar, no sols el que s’ha perdut, que és el mínim exigible, sinó un nivell d’assistència regular acceptable, d’un nivell suficient, que casos com la pandèmia han demostrat que es necessiten.

Ara estem a cent quilòmetres de certs serveis sanitaris, que caldria que es fessin des de la proximitat. No és aquest el moment de recuperar el nivell assistencial que existia i millorar-lo?

Ja he comentat els tema de les UCI. No caldria millorar l’atenció sociosanitària de la gent gran, en una comarca notablement envellida? És el moment de passar dels anàlisis econòmics als geogràfics.

Al Ripollès som una quantitat de gent, en una territori relativament freqüentat en certs períodes, que mereixem, com qualsevol ciutadà d’un altre lloc, serveis sanitaris mínims accessibles.

El dret a la sanitat és universal. No es pot ni és acceptable segmentar-lo geogràficament. No hi ha d’haver, tampoc en el terreny sanitari, ciutadans de primera i de segona.