Durant bona part de la meva vida m’he dedicat a la recerca sobre llengua i literatura i, en especial, sobre la recepció europea (traduccions) d’autors catalans, sobretot de Verdaguer. La repercussió de L’Atlàntida en els cercles literaris nacionals i la gran quantitat de traduccions que se’n van fer, van obrir a Verdaguer les portes dels cercles literaris europeus i el van convertir en un dels grans poetes, nacionals i internacionals, de la seva època. En poques paraules, la literatura catalana, sens dubte, ha interessat i interessa més enllà de les nostres fronteres.

De tota manera, a part de les qüestions internacionals, sempre m’agrada fixar-me en el més proper: en la cultura de casa. Són totes aquestes aportacions locals en conjunt les que ens ajuden a crear la nostra identitat.

Probablement l’estira-i-arronsa de les xarxes socials d’avui en dia presentava, fa més d’un segle, la forma de llibre

Ripoll es troba en una zona de juxtaposició entre la ruralitat urbana i la urbanitat rural. Es tracta d’un emplaçament geogràfic allunyat de la capital, però alhora central des del punt de vista de la monumentalitat simbòlica que li atorga la consideració de bressol de Catalunya. Des del prisma de la geografia humana (entorn, interaccions i dinàmiques socials), Ripoll és sens dubte rural o periurbà, mentre que si l’analitzem des del punt de vista de l’antropologia cultural (sociologia, lingüística, però sobretot història), es tracta d’un emplaçament geogràfic central en la cultura catalana, marcat per la presència del Monestir i el seu simbolisme.

Sigui com vulgui, avui el que interessa és una troballa molt destacada en el context de la literatura catalana que s’ha fet precisament a Ripoll. A l’Arxiu Comarcal del Ripollès he pogut localitzar un volum de 1891 en un estat de conservació extremadament precari titulat “Jochs Florals” i amb l’anotació “picant [picant]” a la coberta. Bona part del text és il·legible per la degradació de la tinta o per l’excés de cola al llom que dificulta la lectura i la separació de pàgines, però és innegable que forma part de la tradició de jocs florals humorístics o paròdies de jocs florals a Catalunya. Tot i que en el context català se’n coneix l’existència, se’n conserven pocs textos i, si es conserven, són incomplets i fragmentaris, a diferència del que tenim a Ripoll.

Hi ha un cartell on s’anuncien els premis tradicionals en aquest tipus de concursos i s’ofereix una llista dels noms dels membres del jurat. Es tracta, pel que he pogut saber fins ara, de ripollesos que signen sota pseudònim. A l’espera de poder llegir el text amb més tranquil·litat i deteniment durant l’estiu, puc avançar que es tracta d’un anecdotari humorístic i escatològic en català i castellà, bellament il·lustrat, fins i tot amb dibuixos d’orinals trencats i pixums escampats. El text també s’acompanya de dues partitures manuscrites finals amb temàtica ripollesa.

I si ens fa falta una mica més d’humor i no viure en l’estira-i-arronsa constant? Veient el contingut del llibre, a falta de fer-ne una revisió profunda, penso que probablement l’estira-i-arronsa de les xarxes socials d’avui en dia presentava, fa més d’un segle, la forma de llibre. Hi ha certa diferència en el to: mentre que ara el ciberespai destil·la certa “mala baba”, a finals del XIX tot era més festiu, tot i que, cal reconèixer-ho, als ulls del lector d’avui en dia, alguns dels continguts no serien acceptables en una societat avançada en tants àmbits com ho és la nostra. És fruit del seu temps, però no per això deixa de ser part d’una producció literària prou interessant com la que té la nostra comarca.