Cada 23 d'abril, Catalunya es transforma en una bacanal de llibres i roses que faria plorar d'enveja el mateix Nabucodonosor o l'Alfred Nobel. Rambles plenes com l'spam del Gmail, carpes amb autors mediàtics signant compulsivament, embaucadors, dependentes disfressades de literates i literats disfressats de venedors de flors de les holandes, tot sota un sol esclarissat que no sempre apareix puntualment aquest dia. I així, entre empentes, selfies i cues per veure si el famós de torn encara no ha marxat, el país enter decideix comprar llibres. Sí, llibres, els objectes més ignorats la resta de l'any, només superats per les cintes de casset de grans èxits del Fari dels 70 i els telèfons fixos de baquelita radioactiva.

Però cal no oblidar que el model editorial català se sosté sobre aquesta jornada com un borratxo sobre un fanal, no per il·luminar-se, sinó per aguantar-se. El 90% de les vendes anuals de llibres es concentren en aquest sol dia, i això, que sembla una festa de la cultura, és, en realitat, el funeral discret de la literatura de veritat.

Perquè els llibres que es venen no són precisament obres cabdals de la prosa universal. No, el que triomfa són les memòries del presentador de cuina de TV3, la novel·la negra del tertulià amb pinta de vicari rural i el recull de frases inspiradores del darrer influenciador dels pebrots que diu que s'ha comprat un border collie o una paella atòmica per tombar truites i ments. Solen ser llibres nascuts d'una editorial gran que sap molt de màrqueting i molt poc de literatura. Són llibres que duren el mateix que una flor en alguna de les rotondes gèlides de Puigcerdà.

El model editorial català se sosté sobre aquesta jornada com un borratxo sobre un fanal, no per il·luminar-se, sinó per aguantar-se

Mentre, les editorials petites, aquelles que han florit com la mala herba, aquelles que diuen editar llibres honestos, literaris i sovint imprescindibles, han après també a jugar brut al més pur estil newyorker de Trump. Ofereixen qualsevol cosa amb una coberta bonica i un títol llaminer amb promeses d'emocions i traumes digeribles en dues cagades, això sí amb una ortografia catalana que fa regirar en Pompeu Fabra a la seva normativa tomba gramatical. Pura camama, trista imitació d'un negoci cultural que fa veure que es preocupa per l'autor quan, en realitat, només espera que vengui tres-cents exemplars i no piuli gaire, això sí, sota contractes estrictes, draconians, abusius.

I els lectors? Doncs nosaltres som els culpables finals d'aquest circ. Ens creiem que comprar un llibre per Sant Jordi és gairebé un acte revolucionari, quan en realitat no comprem llibres la resta de l'any ni que ens posin una pistola a la templa. Els llibres de Sant Jordi fan pudor de decoració de menjador. Queden molt bé a la prestatgeria minimalista de barata fusta clara d'Ikea (que ja no és tampoc el que era), al costat del ficus pansit i la tassa engroguida amb frases motivadores d'aquelles tan suades, però estan condemnats a acumular pols i oblit fins al pròxim 23 d'abril.

La conclusió és que no val la pena comprar llibres per Sant Jordi si no se'n compren al llarg de l'any, desperteu. El dia de la rosa hauria de ser una anècdota, no el fonament de la cultura catalana. I potser ja seria hora de fer el salt al digital. Sí, al maleït ebook, que no pesa, que no s'empolsima i que permet llegir a les tres de la matinada sense encendre el llum ni despertar la parella. Els lectors digitals no et jutgen per no acabar la novel·la, no calen prestatgeries i, el millor de tot, pots portar mil llibres a sobre sense fer malbé l'esquena com si fossis un estressat repartidor d'Amazon de parla d'ultramar.

Deixem-nos de collonades, fem cultura de veritat, llegim quan ens plagui, el que ens plagui i com ens plagui (hi ha molts clàssics...) i, si pot ser, sense cues, selfies estúpides, roses mortes ni mamarratxades pseudoculturals, apa.

Rock me, mama.