Hi ha guerres que semblen eternes com les llistes d'espera per a les operacions quirúrgiques. I després hi ha la guerra entre Iran i Estats Units, que no és una guerra pròpiament dita, sinó una successió de sotracs diplomàtics, míssils, sabotatges, morts, drons i alguna que altra conferència de premsa que no ningú no mira. Són com dues persones divorciades que no poden evitar continuar discutint, però amb armament nuclear i la vena del coll inflada, sobretot la d'Israel, aquell de tantes cúpules fèrriques i fones, com en David.

L'Iran continua sent un règim teocràtic, d'aquells que confonen la fe amb el poder i el poder amb el turment. Les dones han de tapar-se com si fossin antenes de televisió per evitar interferències satàniques, els periodistes desapareixen com aquells cromos difícils que de petits mai no trobàvem, i els drets humans són un concepte tan foraster com la neu al desert de Lut o Nevada. Obrim els ulls, a la pràctica, és una dictadura amb barret tubiforme i discursos que duren més que els trajectes de la Renfe interromputs sempre per mil avaries i falta de manteniment.

Mentrestant, a Espanya, l'escenari tampoc és gaire més esperançador. El president Pedro Sánchez navega en aigües tèrboles, no pel petroli iranià, sinó per les clavegueres de casa seva (i nostra). Alguns dels seus més propers col·laboradors (d'aquells que no es mouen sense els WhatsApp del líder) estan esquitxats per presumptes casos de corrupció. I com sempre, el mot presumpció serveix per guarnir la hipocresia amb una capa de legalitat que put a milles, des de Missouri fins a Teheran.

Aquesta democràcia nostra, que fa olor de croquetes refregides en olis de mil mentides i rodes de premsa ajornades, s'omple la boca de transparència mentre els ciutadans, nosaltres, anem veient com els polítics viuen en un luxós món paral·lel ple de privilegis. Un món on les dietes són estratosfèriques, els cotxes oficials infinits, i les responsabilitats… ai!, les responsabilitats són una mena d'unicorn de vidre del qual tothom en parla, però ningú no el veu.

El ciutadà de carrer (aquell que paga impostos, aguanta cues, i ha après a no refiar-se ni de les promeses de la fibra òptica) se sent cada cop més deixat de la mà de déu. La desconnexió entre el poble i els qui manen és tan gran com les trenta-cinc mil milles que els ianquis han arrossegat les bombes de catorze tones per rebentar nuclears. L'abisme s'eixampla. A nosaltres ens retallen hores al metge, ells tenen metges de confiança. A nosaltres ens exigeixen factures, justificants, segells i signatures, però ells tenen assessors, mànagers, càrrecs eventuals i una memòria molt, molt selectiva.

Tots (nacionals, autonòmics, provincials) han après l'art suprem de la responsabilitat diluïda. Ningú no sap res, ningú no ha vist res, però tots cobren puntualment (us sona això?). I aquí ens tens, resignats observant com el món crema. A l'Orient Mitjà amb foc real i aquí amb foc dialèctic que malgrat tot, put a cadaverina de la bona.

El descontentament social, aquest malestar difús que es cola entre cerveses i comentaris de bar, no hauria de derivar cap a l'acceptació resignada d'allò que abans era impensable.

Però alerta. El descontentament social, aquest malestar difús que es cola entre cerveses i comentaris de bar, no hauria de derivar cap a l'acceptació resignada d'allò que abans era impensable. Ni cap a populismes de saldo ni cap a dictadures vintage amb fragància de caspa mesetaria. No. L'emprenyada hauria de ser l'avantsala d'una exigència col·lectiva de justícia, d'equitat i, sobretot, de decència. Anem pel foc?

Perquè potser sí que estem envoltats de covards amb corbata, però no per això hem d'abaixar el cap. Perquè potser sí que la política és un espectacle de titelles en mans de titellaires decrèpits, però encara ens queda l'empenta, l'humor i la mala llet, o no?

I perquè, al cap i a la fi, el món ja s'ha enfonsat tantes vegades que si no en fem una cançó, almenys fem-ne una revolta.

Rock me, mama.