Soc dona, tinc cinquanta quatre anys i en fa més de trenta que em dedico a la docència. He viscut grans canvis: la irrupció d'Internet, el naixement de les xarxes socials, la transformació del periodisme i, sobretot, el canvi radical en la manera com els nois i noies es relacionen amb la informació. A més, com a regidora a l'Ajuntament de Ripoll -una responsabilitat que assumeixo amb orgull i preocupació a parts iguals-, veig cada dia com aquest fenomen afecta no només l'aula, sinó també la convivència, la participació ciutadana i la cohesió del municipi. 

Quan parlo amb alumnes de secundària, em sorprèn i m'amoïna sentir que una part important d'ells evita consultar notícies. Ho certifica també un estudi recent fet a Catalunya: 1 de cada 5 joves evita informar-se de manera habitual, i prop d'un 40 % ho fa de manera puntual. I no és perquè no tinguin accés a la informació -mai en la història n'havíem tingut tanta a l'abast-, sinó perquè sovint els noticiaris els generen angoixa, cansament o directament desconfiança. 

Quan demano d'on extreuen la informació, la resposta és gairebé sempre la mateixa: “Ho veig a Instagram”, “m'ha sortit al TikTok”, “ho he vist en un vídeo”. Les xarxes han esdevingut els nous informatius. A escala europea, les dades confirmen aquest panorama: el 42 % dels joves entre 16 i 30 anys s'informen principalment a través de xarxes socials, i fins a un 76 % reconeix haver estat exposat a informació enganyosa. I malgrat això, només un 36 % contrasta activament les dades que hi troba. 

La desinformació no és un fenomen abstracte; té conseqüències molt concretes en la convivència

Com a docent, em preocupa profundament aquesta diferència entre creure's que es dominen les xarxes i saber interpretar amb criteri el que s'hi troba. Els joves presumeixen de saber detectar les fake news. Però davant d'exemples reals, de vegades molt subtils, cauen al parany sense adonar-se'n. No és culpa seva: l'ecosistema digital està dissenyat perquè reaccionem abans de pensar. I quan la informació arriba de manera constant, fragmentada i sovint carregada d'emocions, costa mantenir la distància crítica. 

Ripoll no és una excepció. Som un municipi petit, però això també ens fa més vulnerables als rumors ràpids, als malentesos que s'escampen per grups de WhatsApp o als discursos simplificadors que circulen a les xarxes. Ho veig com a representant pública: una notícia mal interpretada pot encendre un debat, generar tensió o fer mal a persones concretes. La desinformació no és un fenomen abstracte; té conseqüències molt concretes en la convivència. 

Per això és tant important que a les escoles fem projectes mediàtics a tot l'alumnat, ja des de ben petits. Necessitem donar eines reals als alumnes per aprendre a detectar biaixos, identificar fonts, verificar informació i, sobretot, cultivar una actitud de curiositat crítica. 

I, malgrat tot, hi ha un element que les polítiques i els programes educatius no podran resoldre sols: la saturació emocional. Les xarxes informen, sí, però també desgasten. Les males notícies es multipliquen. Els algoritmes recompensen el dramatisme. I davant d'això, molts nois i noies opten per “no mirar”, per protegir-se. I qui els pot culpar? 

Tanmateix si no mirem, si no ens informem, si no contrastem ens aboquem a un futur del tot pessimista. Qui decidirà per nosaltres? Les xarxes? Els influencers? Els algoritmes? Les veus que criden més fort?

Avui, com a docent i com a regidora, em sembla més necessari que mai reivindicar el dret —i el deure— de saber pensar. Voler i saber aturar-nos, qüestionar, dubtar. Anar sempre més enllà del titular. Entendre que escoltar totes les versions és un acte de responsabilitat ciutadana.

Els joves de Ripoll, com els de tot Catalunya, tenen una capacitat enorme. Només necessiten eines i confiança. I és aquí on, com a poble i com a societat, ens hi juguem molt més del que sembla.

Al cap i a la fi, educar el pensament crític no és només formar alumnes informats: és construir una comunitat més justa, més lliure i més resistent davant la manipulació i la por.