Cap genocidi comença amb forns crematoris ni amb camps d'extermini. Comença molt abans. Comença amb paraules. Amb acudits que degraden, amb titulars que simplifiquen, amb discursos que assenyalen col·lectius sencers com a problema. Comença quan la por es converteix en identitat política i quan l'exclusió es presenta com una solució legítima.

A l'Alemanya dels anys trenta, una gran part de la població no es veia a si mateixa com a responsable de res. Eren ciutadans normals. Treballadors, comerciants, famílies que volien seguretat, estabilitat i futur. No tots odiaven. Molts simplement van callar. I és precisament això el que fa que aquella història ens incomodi tant, avui: perquè ens mostra fins a quin punt una societat sencera pot acostumar-se a la deshumanització sense adonar-se'n.

Recordar l'origen del genocidi nazi no és un exercici de passat. És un mirall. I el mirall que ens ofereix avui és inquietant. Arreu d'Europa -i també en l'àmbit local- els partits d'extrema dreta han tornat a posar en circulació marcs mentals que crèiem superats: la divisió entre “nosaltres” i “ells”, la sospita permanent cap a determinats col·lectius, la idea que hi ha drets que es poden condicionar segons l'origen, la religió o la identitat.

La memòria del genocidi nazi només té sentit si ens serveix per llegir el present

No es tracta de dir que la història es repeteixi exactament. Però sí d'acceptar que els mecanismes són reconeixibles. El genocidi no va ser un error sobtat, sinó el resultat d'un procés polític i social llarg, en què l'odi va ser normalitzat, legitimat i finalment institucionalitzat.

Ripoll no és una abstracció en aquest debat. Ripoll és una comunitat concreta, amb noms i cognoms, amb vincles, amb memòria i amb futur. I com qualsevol poble, no està al marge dels corrents que travessen el país i el continent. Precisament per això, la responsabilitat és més gran. Perquè les decisions col·lectives no només es prenen als parlaments, sinó també en el clima social que es construeix dia a dia.

Els projectes polítics d'extrema dreta no necessiten imposar-se per la força. N'hi ha prou amb normalitzar el seu relat. Amb fer que la gent s'hi acostumi. Amb convertir la por en rutina i l'exclusió en opinió respectable. La història ens ensenya que el perill no és només l'odi explícit, sinó la indiferència, el “no serà per tant”, el “a mi no m'afecta”.

Aquest no és un text escrit contra persones concretes, ni una lliçó moral. És una apel·lació a la consciència cívica. A la responsabilitat que tenim com a ciutadans i com a votants. Perquè cada cop que acceptem que hi ha col·lectius que poden ser assenyalats sense conseqüències, cada cop que relativitzem la deshumanització per comoditat o cansament, fem un pas més en una direcció que la història ja ens ha advertit on pot acabar.

La memòria del genocidi nazi només té sentit si ens serveix per llegir el present. Si ens ajuda a identificar els primers senyals. Si ens obliga a posicionar-nos quan encara hi som a temps.

I davant d'això, la pregunta no és només què recordem, sinó què estem disposats a tolerar avui.

Quan escoltem discursos que exclouen, quan veiem com l'odi es converteix en programa polític, preferim decidir mirar cap a una altra banda… o assumir la responsabilitat que la història ens ha deixat a les mans?