El Ripollès, aquesta curiosa comarca de muntanya amb uns 30.000 habitants, té un hospital comarcal. Ja sembla una raresa estadística, una estructura sanitària sencera per a quatre gats, vaques i algun excursionista despistat, d'aquells de Barcelona, de segona residència. Un luxe, dirien alguns. Un error, segons sembla, per a certs cervells del Departament de Salut, que últimament deuen patir una forta febrada creativa.

La nova idea brillant -d'aquelles que només sorgeixen en despatxos amb calefacció excessiva i cafè de càpsula- consisteix a partir la comarca per la meitat. No pas amb una destral, sinó amb una resolució administrativa, que sempre és més neta i fa menys sang visible. Així, els usuaris de Camprodon i Sant Joan de les Abadesses haurien d'anar a parar a l'hospital d'una altra comarca, la Garrotxa, concretament a Olot, en lloc de continuar fent ús del ja existent hospital de Campdevànol.

La decisió, que no s'explica gaire bé perquè explicar costa, s'ha defensat amb un argument de pes científic incontestable, “la gent ho prefereix”. Ho diu una regidora de Sant Joan. No se sap quanta gent. No se sap com ho sap. No se sap si ho ha somiat o li ho ha dit algú al forn mentre comprava pa. Una enquesta quàntica existeix i no existeix alhora, com el gat de Schrödinger, però sense gat i sense rigor.

Segons aquesta teoria, els veïns prefereixen Olot abans que Campdevànol. Potser sí. Potser no. Potser prefereixen Zúric, posats a fer. El problema és que la sanitat pública no hauria de funcionar a base de preferències verbals recollides a la barra d'un bar o a la cua de la peixateria.

La sanitat pública no hauria de funcionar a base de preferències verbals

Mentrestant, l'Hospital de Campdevànol -que ja va just de recursos, professionals i paciència- veuria agreujada encara més la seva precarietat. Menys usuaris, menys activitat, menys pes específic. Física elemental, si treus massa, el sistema col·lapsa. Però sembla que això no entra als models predictius del Departament, que deuen treballar amb una termodinàmica pròpia, molt innovadora, on l'entropia sempre la paguen els mateixos.

Tot plegat arriba en un moment deliciós, sanitat tensionada, professionals cremats, llistes d'espera eternes i una classe política amb una capacitat extraordinària per manipular, retallar i penjar-se medalles sense curar res. I, en aquest context, algú pensa que fragmentar encara més el territori sanitari és una bona idea. Genial.

Recordem-ho, vivim en un país dividit en autonomies, províncies, comarques i municipis. A Catalunya ja vam tastar el deliri de les vegueries, aquell mapa obsolet ressuscitat per ments enceses d'un tripartit que va confondre ordenació territorial amb jugar al Risk. Molta retòrica, molta bandera i molta mà dins la caixa dels pressupostos.

I ara què? Una subdivisió subcomarcal sanitària? Barris amb hospital assignat segons la direcció del vent? CAPs per hemisferis? Ambulàncies amb visat?

Potser algú -d'aquests que cobren sous estratosfèrics sense haver fet mai una guàrdia ni haver esperat tres hores a urgències- hauria d'explicar clarament quines són les raons d'aquesta decisió. Amb dades. Amb números. Amb criteris mèdics. No amb frases etèries i evasives del tipus “això ve de dalt”.

Perquè quan la regidora, entrevistada a Veu de Sant Joan, es posa nerviosa i deriva la responsabilitat cap al misteriós “Departament”, queda clar que ningú vol assumir res. Decisions opaques, responsables invisibles. Manual perfecte de la política contemporània.

La solució seria tan simple que fa por, una enquesta popular real, ben feta, pública i verificable. Però això és perillós. Perquè potser -ai las- la realitat no coincideix amb la fantasia dels despatxos daurats. I potser algú es quedaria amb un pam de nas.

Mentrestant, seguirem pagant impostos cada cop més alts, inventant tributs absurds com l'impost del CO2, i veient com els serveis essencials es fragmenten, s'aprimen i s'afebleixen. Tot en nom d'una modernitat que només existeix als PowerPoint.

Dividir per optimitzar? No. Dividir per empobrir, això sí que ho estem fent bé.

Rock me, mama.