Sentia aquests dies a la ràdio, una usuària de Renfe Rodalies que afirmava que «tota la vida he agafat el tren i sempre han anat malament» i he pensat quanta, quantíssima, gent s'hi sent identificada. I sembla que ho he tenim ja assumit i ens hi resignem, com si no hi hagués cap remei ni possibilitat de millora. Hi ha la imatge que en els altres països això no passa, que el tren és un mitjà de transport segur, ràpid, fiable i de futur. De fet, tenim un exemple al país: Ferrocarrils de la Generalitat que, com diu l'escriptora Marta Rojals, són dignes i estimats. Fa unes dècades que com a estudiant primer i després com a treballadora, els vaig fer servir molt i cap queixa. Qui per exemple des de Sabadell havia d'anar a Barcelona, podia triar si tren (que volia dir RENFE) o els Catalans, encara que tingués l'estació més lluny, hi anava en FGC.

La batalla del tren al Ripollès a la pràctica està perduda perquè la gran majoria ja no el percebem com un mitjà de transport útil

Aquesta possibilitat de poder triar, o si més no, de tenir alguna alternativa de transport col·lectiu -i a poder ser públic-, és una condició imprescindible perquè una gran majoria de persones puguin diàriament estudiar, treballar, rebre atenció mèdica o altres serveis. En una comarca com el Ripollès, on l'oferta de transport de viatgers s'havia articulat en el ferrocarril Barcelona-Puigcerdà i, sobretot, els cotxes de línia que tenien rutes iniciades durant la postguerra, qüestió es podia, tothom procurava treure's el carnet i tenir cotxe. La realitat rural de la comarca comportava que les necessitats diàries de mobilitat pràcticament no coincidien amb les que, amb els anys, els habitants dels 19 municipis hem anat necessitant. S'han perdut moltes oportunitats d'una línia internacional -s'ha de dir amb boca petita perquè ni des d'aquí ni des d'allà se la creuen- que de regional mal servit a passat a Rodalies de les més pèssimes. Aquesta R3 que en el que és bàsic (una via única) és igual que fa 80-100 anys, amb cada dia menys estacions obertes, trens reaprofitats, però mai estrenats i una puntualitat que acostuma a ser casualitat ha empès als seus usuaris a buscar l'alternativa en el cotxe particular i, cada vegada amb més èxit, un bus que va augmentant freqüències seguint una demanda que creix.

Per tant, podem dir que la batalla del tren al Ripollès a la pràctica (i també hi ajuden les promeses incomplertes d'inversions i millores) està perduda perquè la gran majoria ja el no percebem com un mitjà de transport útil. Però per a la gent (vora la meitat dels habitants país) que viu a l'àrea metropolitana i a la zona de la costa agafar transport públic (principalment tren o metro) és habitual i necessari per al seu dia a dia. Ja fa una colla de mesos que amb certes grans obres, fetes anys després del que tocaven, pateixen un mal servei ferroviari al qual no estaven massa acostumats. Canvis de trajectes, intermodalitat per sortejar trams en obres, trens que no passen, vagues del personal que s'escauen sempre en dies puntes de festes o vacances, trajectes molt més llargs o inacabats... Tot empantanat d'obres i d'infraestructures desfasades, només faltava llevantades i pluja a bots i barrals per tempestes amb noms de dona per anar encadenant accidents i havent de lamentar pèrdues de vides.

Una calamitat per a la ciutadania i una immensa vergonya per als responsables. Sobretot per als polítics, els que hi ha ara al capdavant, però també el gruix que hi ha set perquè s'han guiat massa sovint pel rèdit polític i fins i tot l'especulatiu (pensem en molts trams d'alta velocitat) però han frenat les execucions pressupostàries per la xarxa bàsica, la que la gent fa servir de veritat cada dia. No és admissible amagar la falta endèmica d'inversions sota causes meteorològiques extremes i la mala sort de passar el tren quan cau el talús. D'aquí a voler fer veure el canvi climàtic com a causa dels accidents i del desgavell és voler prendre el pèl al personal i ja se'n comença a tenir la pipa molt plena. La sensació agra que ens han fet escapar el tren, no l'hauríem de deixar passar...