La possible divisió de la comarca en l'àmbit sanitari està generant molt rebombori i és normal. Entenent els motius que hi poden haver perquè alguns municipis, professionals i usuaris vegin positiu el canvi, cal valorar l’impacte que això suposaria.

En primer lloc, una doble derivació (Campdevànol-Vic-BCN o Olot-Trueta) és molt poc probable, ja que els circuits i fluxos de pacients als hospitals de referència són fixes. Partint d’aquí, per a les persones de Sant Joan a Camprodon, el circuit Olot-Trueta els és perjudicial, ja que es trobaran dos centres molt més col·lapsats, especialment per patologies que són temps-depenent com són les d’urgències. A l’hospital d’Olot els temps d’espera per ingrés hospitalari solen ser de 24 h, mentre que l’Hospital Trueta s’ha de construir de nou perquè les infraestructures actuals són insuficients.

En segon lloc, si l’hospital de Campdevànol perd 8000 usuaris de la Vall del Ter, automàticament perdrà recursos econòmics, materials i humans, ja que el Departament de Salut n’assigna en funció de la població que s’atén. És a dir, menys serveis quirúrgics, especialistes, llits, personal... i una derivació quasi automàtica a l’hospital de Vic. L’hospital comarcal quedarà com un servei d’urgències i hospitalització sociosanitari i poca cosa més.

La salut i la seva gestió s’ha convertit en un nínxol de mercat pel sistema, fomentant la sanitat privada via mútues i allò públic es gestiona, un cop més, sota la lògica economicista de reduir despeses i costos tant com sigui possible

En base això, cal defensar l’hospital comarcal com a centre de referència per a tota la comarca així com generar taules de treball amb tots els municipis, partits polítics i sobretot professionals perquè identifiquin les problemàtiques, necessitats i solucions. Qualsevol decisió no pot quedar tancada en despatxos sinó que ha de ser coneguda, participada i decidida per a la població.

Dit això, cal anar més enllà i entendre per què el Departament de Salut valora aquest canvi i perquè, certament, l’hospital de Campdevànol -com tots els centres de salut dels Països Catalans- té mancances importants. I aquí, hem de parlar del model.

El sistema sanitari als PPCC ha patit des del 2008 una política de retallades i privatitzacions sagnants, derivant amb el pas dels anys, a uns serveis precaris per les condicions laborals que s’ofereixen com per l’atenció que donen. El model Alzira al País Valencià va posar les bases de la gestió privada de serveis hospitalaris, un model que s’ha demostrat nefast pels interessos de salut de la gent treballadora, però un negoci molt llaminer pels seus gestors. Al Principat, tenim cada any 1000M retallats al Departament de Salut, així com un 30% del pressupost cap a la sanitat privada ( uns 2450M). S’han perdut més de 5000 llocs de feina que mai s’han recuperat, sumat a un encariment brutal de les taxes universitàries sense cap ampliació de places en carreres i formacions sanitàries. És evident que amb aquest panorama, tot i l’esforç i la voluntat de les persones que hi treballem, no es pot donar l’atenció sanitària que la gent es mereix.

La salut i la seva gestió s’ha convertit en un nínxol de mercat pel sistema, fomentant la sanitat privada via mútues i allò públic es gestiona, un cop més, sota la lògica economicista de reduir despeses i costos tant com sigui possible. Podem pensar tantes solucions immediates com vulguem, però fins que no tinguem un sol sistema sanitari -amb tots els serveis i infraestructures que ja tenim- de titularitat, gestió i provisió pública, seguirem posant “tirites” a l'hemorràgia.