Vivim un moment en què el debat públic s'està desplaçant cap a posicions cada cop més reaccionàries, on es normalitzen discursos que fa només uns anys ens haurien semblat inacceptables. I davant d'això, l'esquerra no pot respondre amb càlcul curtterminista ni amb competició interna.

En els darrers dies s'ha generat un debat entorn del que proposa Gabriel Rufián, que ha instat les direccions dels partits a obrir un debat diàleg sobre quina podria ser la fórmula òptima de coordinació o col·laboració entre les forces a l'esquerra del PSOE a tot l'estat per intentar frenar el que ve, un context del qual Catalunya no en serà aliè sinó, probablement, víctima destacada. Més enllà de les simpaties o discrepàncies que cadascú pugui tenir, crec que el debat és pertinent. No es tracta d'estar plantejant la creació immediata d'un partit conjunt ni d'una coalició tancada, sinó de reflexionar, amb serenitat i ambició, sobre com maximitzar la força política de l'espai progressista. La pregunta no és si ens agrada més o menys una fórmula concreta; la pregunta és si podem permetre'ns continuar fragmentats mentre la dreta i l'extrema dreta consoliden espais de poder institucional i cultural.

L'esquerra no pot limitar-se a gestionar bé; ha d'oferir un horitzó. Si no hi ha projecte compartit, si no hi ha relat fort i valent, la política es converteix en pura administració i la ciutadania es desconnecta. I quan la gent es desconnecta, altres ocupen l'espai amb simplismes i por.

Un front fort d'esquerres no vol dir diluir identitats ni renunciar a matisos ideològics. Vol dir assumir que hi ha mínims compartits que són més importants que les diferències: la defensa dels drets socials, la lluita contra la desigualtat, el dret a l'habitatge, la protecció dels serveis públics, la transició ecològica amb justícia social i una democràcia que no retrocedeixi en drets civils.

Un front fort d'esquerres no vol dir diluir identitats ni renunciar a matisos ideològics

Al Ripollès, com a tants altres llocs, veiem com discursos excloents guanyen espai. No és només una qüestió electoral; és una qüestió cultural. Quan s'assenyalen col·lectius vulnerables com a culpables dels problemes estructurals, quan es banalitza el racisme o es qüestionen drets que crèiem consolidats, el que està en joc no és una sigla: és el model de societat.

Per això defenso que l'esquerra ha de fer un pas endavant. No des de la por, sinó des de l'ambició. No des de la suma aritmètica, sinó des de la construcció d'un projecte sòlid i útil per a la majoria social. Si no som capaços d'articular una alternativa clara, coherent i exigent, la frustració continuarà alimentant opcions que prometen solucions simples a problemes complexos.

També crec que aquesta unitat ha d'anar acompanyada d'autocrítica. L'esquerra ha comès errors: excés de tacticisme, lluites internes, desconnexió amb sectors populars. Però l'autocrítica no pot convertir-se en paràlisi. Cal reformular, reforçar lideratges, reconnectar amb el territori i explicar millor què defensem i per què.

La col·laboració entre forces progressistes no és cap novetat històrica. En moments profundament disruptius, les diferències ideològiques s'han sabut posar en segon pla per defensar objectius compartits. El Pacte de Sant Sebastià de 1930 en va ser un exemple clar: republicans de sensibilitats molt diverses van entendre que el repte era més gran que les sigles. El Front Popular del 1936 també va representar l'intent d'articular una majoria progressista davant del bienni negre que havien protagonitzat les forces reaccionàries des del govern central. Aquells contextos eren excepcionals, i el moment actual és diferent. Però també és cert que vivim una etapa de degradació democràtica més subtil: deslegitimació de les institucions, normalització del discurs d'odi i banalització de drets que semblaven consolidats. Potser avui no es tracta de proclamar una república, sinó de preservar i aprofundir una democràcia que sovint s'ha construït amb límits i renúncies.

En el cas de les nacions sense estat, aquest debat encara pren més rellevància. Quan l'espai progressista es dispersa excessivament, el resultat no és necessàriament més pluralitat, sinó menys capacitat d'incidència. Concentrar majories en projectes sòlids, amb arrelament territorial i amb capacitat de govern, pot ser una eina per reforçar el pes polític de les esquerres i evitar que la fragmentació debiliti l'agenda social i nacional.

No sé quina serà la fórmula exacta ni quin calendari tindrà aquest debat. El que sí que sé és que la fragmentació no ens enforteix i que la resignació no és una opció. Si volem defensar una societat més justa, més cohesionada i més democràtica, necessitem un front fort d'esquerres. I el necessitem ara, amb generositat, intel·ligència i ambició col·lectiva.