Fa poques setmanes vam celebrar la Candelera, el dia que Bill Murray, com si fos un Sísif modern, vivia un cop i un altre a la mítica “Atrapat en el temps”. Als catalans ens encanta mirar aquesta pel·lícula, però crec que no m'equivoco si afirmo que viure-la ja no ens agrada tant. Governar el 2026 amb uns comptes del 2023 no és el mateix exercici de nostàlgia que fem cada vegada que sonen Sonny i Cher a la ràdio a les sis del matí, sinó una anomalia tècnica, un fre real al progrés del país i dels seus serveis públics així com del món local.

Els pressupostos no són números freds ni taules incomprensibles. Són la traducció concreta de les prioritats polítiques. Darrere de cada partida hi ha escoles que poden obrir línies, centres de salut i hospitals que poden reforçar les seves plantilles, ajuntaments que poden invertir i famílies que poden respirar una mica més tranquil·les. 

Vol dir assumir que fer política implica acordar, cedir i posar l'interès general per damunt del càlcul partidista

La Catalunya del 2026 no és la Catalunya del 2023. Hem viscut uns anys amb una conjuntura internacional d'inflació elevada, encariment del cost de la vida i de l'habitatge, canvis demogràfics i nous reptes socials. Quan els pressupostos estan prorrogats, molts programes queden congelats, retallats o directament bloquejats. Això afecta inversions clau en habitatge, en polítiques socials, en educació, en cultura i en seguretat.

En l'àmbit de país, aprovar uns pressupostos és un senyal de maduresa política. Vol dir assumir que fer política implica acordar, cedir i posar l'interès general per damunt del càlcul partidista. El PSC ja va fer aquest exercici de responsabilitat al Parlament els anys 2023 i  2024. No hi ha excuses per mantenir Catalunya encallada mentre la ciutadania reclama que es concretin respostes. Els pressupostos proposats pel Govern són una eina per reduir desigualtats. Uns comptes actualitzats han de fer possible reforçar la sanitat pública, reduir les llistes d'espera, millorar l'atenció primària, garantir una educació inclusiva, apostar per la transició ecològica, invertir en habitatge públic, en polítiques de joventut i seguretat i enfortir la xarxa de protecció social per no deixar ningú enrere.

Quan falta pressupost, les conseqüències no són abstractes: són persones que no reben l'atenció que necessiten, projectes que no es poden tirar endavant i oportunitats que es perden. Defensar uns nous pressupostos és defensar la capacitat de les institucions de respondre a la realitat. Mantenir pressupostos prorrogats no és neutral. Beneficia l'immobilisme, perpetua desequilibris i penalitza els col·lectius que més depenen dels serveis públics. La política no pot convertir-se en un joc de bloquejos permanents mentre la vida segueix i les necessitats s'acumulen. Catalunya necessita avançar, invertir i cuidar. Aprovar uns nous pressupostos és el primer i imprescindible pas per recuperar aquesta normalitat institucional que la ciutadania reclama perquè vistos els darrers esdeveniments a Veneçuela o a l'Iran, és evident que ja no som al 2023 i que poder avançar és una necessitat vital.