La llista dels països més feliços del món està liderada pels nòrdics. Finlàndia es va endur el màxim guardó l'any 2025, seguida per Dinamarca, Islàndia i Suècia. I no ho són per qüestions climàtiques precisament. Això de no veure gaire el sol no deu dibuixar gaires somriures a la cara. Ho són pel seu alt nivell de confiança social, la qualitat de l'educació, la seguretat, la connexió amb la natura i un estat del benestar sòlid. Aquests són alguns dels paràmetres que estudien els encarregats de definir el podi, provinents d'un centre de la Universitat d'Oxford, en col·laboració amb l'ONU.

Altres ítems que tenen en compte són el PIB, l'esperança de vida, la sensació de llibertat, la generositat, la percepció de corrupció o la qualitat dels serveis públics. Podeu imaginar, doncs, que nosaltres no en devem sortir gaire ben parats i que en lloc de pujar, més aviat ens toca baixar esglaons. No en va, Espanya ocupa la posició número 38... i la cosa va en descens.

Només cal intentar anar a qualsevol punt amb transport públic (Renfe, per ser més concrets), intentar obtenir una cita al metge de capçalera en menys d'una setmana o anar a fer classe en una aula de secundària d'un institut. Uns paràmetres que, al nostre país, no generen precisament endorfines. En menys d'un mes hem tingut vagues de maquinistes, mestres, professors i metges... Transport, sanitat i educació, tres pilars de l'estat del benestar que fa temps que pateixen esquerdes estructurals i profundes.

Cada mes anem pagant religiosament el suposat manteniment d'aquests serveis, que fa temps que no ens donen resposta

Mentrestant, cada mes anem pagant religiosament el suposat manteniment d'aquests serveis, que fa temps que no ens donen resposta i que ens aboquen a buscar alternatives privades si volem anar, ja no ben servits, sinó senzillament servits.

Em preocupen especialment les futures generacions, amb uns joves amb cada vegada més dificultats psicològiques i emocionals. L'últim any les visites de menors als CAP per temes de salut mental han crescut un 28%, amb més de 122.000 casos, mentre que els menors atesos als Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) s'han incrementat un 16% entre el 2018 i el 2024. Uns centres que, lluny de poder atendre urgències, no poden ni donar hores amb intervals inferiors a un o dos mesos, en els casos més optimistes. Les dades són demolidores i només es podran revertir amb més inversió, més recursos i molta, molta educació, i no només amb prohibicions d'accés a unes xarxes socials que arriba tard i malament.

M'agradaria ser més positiva i pensar que algun dia podrem començar a pujar en aquest rànquing de països feliços. Potser vivim una d'aquestes crisis periòdiques del sistema, una sacsejada necessària per després sortir-ne més reforçats, però és que hem arribat molt avall en un país on tenir una feina, ja no et garanteix poder mantenir un sostre ni un mínim de benestar diari.

Si la pancarta quan aterres a Finlàndia seria la de «Benvinguts i benvingudes al país més feliç del món», la nostra hauria de ser «Benvinguts i benvingudes a l'estat del malestar», on arribar a final de mes amb dignitat és un camí ple d'obstacles, una gimcana diària plena d'equilibris per sobreviure.