Viure al Ripollès s'està convertint en una experiència gairebé filosòfica. No pas perquè s'hi hagi instaurat cap escola hel·lenística de pensament entre els turmentats boscos de pi roig, salzes, castanyers, roures i alzines, sinó perquè cada dia ens veiem obligats a exercir la paciència estoica amb una disciplina que faria desesperar Sèneca.

Comencem per la telefonia. Al Ripollès tenim una relació molt peculiar amb la tecnologia del segle XXI, car la fem servir quan funciona, i quan no funciona —que és massa sovint— ens veiem abocats a recordar amb nostàlgia aquells temps no tan llunyans en què els telèfons tenien un puto cable i almenys sabíem a qui culpar. Ara la cobertura mòbil i la connectivitat de dades desapareixen amb una regularitat astral, com si seguissin algun cicle orbital desconegut. Potser algun astrofísic —o algun astròleg d'aquells de tarot i túnica de pa sucat amb oli— ens podria explicar algun dia que els satèl·lits de telecomunicacions pateixen turbulències gravitatòries quan passen sobre Serra Cavallera. Ho apuntem.

Després hi ha el llum. Ja sabem que l'electricitat és una cosa delicada, màgia negra per a la majoria dels mortals. Però al Ripollès, quan cauen quatre gotes, quan bufa una mica de vent —o quan no passa absolutament res, circumstància especialment inquietant—, la xarxa elèctrica decideix que potser és bon moment per fer una pausa. Un breu recordatori que la civilització és fràgil i que els nostres rúters, ordinadors, congeladors i cafeteres depenen d'un fil més prim que l'ànima d'un comptable.

Però la joia de la corona de les nostres petites desgràcies és l'N-260 al seu Malpàs per Ribamala, entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses. Allà, l'erosió sobre la geologia de l'eocè —sobre els sediments detrítics i turbidítics (gresos, lutites i margues) d'entre 34 i 56 milions d'anys, període relativament recent si ho comparem amb els 4.500 milions d'anys del planeta o l'existència dels països catalans... és broma— s'entesta a recordar-nos que les muntanyes tenen el mal costum de desfer-se. Les pedres cauen amb una puntualitat admirable, els talussos es desplacen amb elegància tectònica i la carretera es converteix periòdicament en un experiment de física gravitacional aplicada a la mala gestió.

El Ripollès és un lloc magnífic… però que cada vegada és més difícil de fer-lo funcionar

Fa pocs dies, una nova esllavissada —que va provocar un ferit, afortunadament recuperat— va obligar a desviar el trànsit per Vallfogona de Ripollès. El trajecte habitual de set minuts entre Ripoll i Sant Joan es va transformar en una excursió alpina de cinquanta minuts i mil tres revolts, una mena de ral·li improvisat per carreteres secundàries que ni Google Maps ja no recordava que existien. El tall va durar dies, i ara gaudim d'un pas alternatiu que funciona amb un semàfor malparit i amb aquella elegància burocràtica que consisteix a fer esperar tothom sense explicar mai fins quan.

Mentre, els savis de la capital ens asseguren que tot està sota control i que hi ha projectes per fer un pont nou i una variant a l'altra banda del riu. Projectes, estudis, expropiacions, memòries tècniques… tota aquella literatura administrativa que té la meravellosa propietat de durar dècades sense que mai passi res de res. Una forma d'art, al cap i a la fi.

Per si tot això fos poc, fa pocs dies vam patir dues agressions a dones que han posat en qüestió aquell relat tan amable segons el qual tota immigració és automàticament idíl·lica i integrada. La realitat, com sempre, és una mica més complexa que els eslògans. Però la complexitat no agrada als polítics, perquè obliga a pensar, i pensar cansa —i és electoralment perillós.

I per acabar de completar la postal bucòlica, aquest cap de setmana una ventada monumental ha arrencat arbres i teules amb una energia que feia anys que no veiem. La tramuntana, sempre imprevisible, ha decidit recordar-nos que la meteorologia no en sap res de decrets ni de programes electorals. Una irresponsable.

Tot això passa mentre els nostres governants prefereixen invertir fortunes —es veu que les paga aquella Europa desunida per segons què— en carrils bici tant buits com elegants, abans que dedicar els diners al manteniment de carreteres, línies elèctriques o infraestructures bàsiques. No fos cas que algú pensés que la política hauria de servir per mantenir el país en funcionament, ves per on.

Així doncs, viure al Ripollès s'ha convertit en un extenuant exercici de convicció profunda, en una mena de prova existencial que només entenem els qui hi vivim cada dia: aquells que, malgrat tot, continuem estimant aquestes muntanyes, aquests rius i aquestes carreteres impossibles.

Mentre, els urbanites de segona residència continuaran venint en alegre corrua els caps de setmana buscant silenci idíl·lic i natura obedient, molests pel cant dels galls o pel repic de les campanes, convençuts que el paisatge és un decorat dissenyat per al seu descans. En marxar, ens abandonaran alegres a la nostra (dis)sort, i s'enduran a casa —dins dels seus mòbils d'última generació, tan útils com llambordes al 3G del Ripollès— fotos dels aborígens que hi habitem, deixats de la mà de déu i dels Abraxas barcelonins, enquistats en el seu món de ciment i acer tan pulcre, net i irreal com un programa electoral.

Nosaltres, els que hi vivim sempre, sabem la veritat: el Ripollès és un lloc magnífic… però que cada vegada és més difícil de fer-lo funcionar.

Rock me, mama.