Fa poc he canviat de rumb professional i m'he llençat, com qui cau a l'arena de l'amfiteatre a l'espera que surtin els lleons, a les aules de secundària, engreixant la llista de funcionaris del Departament d'Educació. Un àmbit en hores baixes i en plena reivindicació de millores a tots els nivells, sobretot en forma de recursos per fer front a un dia a dia cada cop més difícil en el marc de la suposada escola inclusiva, que queda molt bonica sobre el paper, però que baixada a la realitat, s'assembla més a l'arena dels lleons a la qual feia referència al principi.

Un canvi de rumb que ve acompanyat per una formació en la nova professió, que em porta constantment al pla teòric d'allò que hauria de ser l'educació. Educar, per a mi, és una de les accions més transversals i polièdrica que hi ha. És una acció individual, col·lectiva, personal, grupal, particular, institucional, espontània, regulada... Eduquem des de totes les esferes i de totes les maneres, que no vol dir que siguin igual de vàlides i que ho fem amb més o menys consciència. Com a fills i filles, som educats i educades des del moment en què naixem. Abans i tot. Quan una té la idea de tenir un fill, ja projecta sobre ell una determinada direcció cap a la qual el voldrà fer créixer. Una acció que des del primer moment és compartida, primer amb l'entorn familiar, més endavant amb l'escola i el professorat com a acompanyants d'un ensenyament més formal, que faci encaixar el fill amb les normes i les competències exigides per l'entorn social i el model econòmic vigent; i, més endavant, amb els estudis o la professió que esculli amb autonomia el fill ja adult i conscient de les pròpies decisions.

El que cal és trepitjar les aules, ser conscients d'aquesta realitat lingüística que amenaça la supervivència del català en un àmbit tan essencial com l'educatiu

L'educació es produeix durant tota la vida, però quan socialment li donem més rellevància és en l'etapa d'escolarització, obligatòria i postobligatòria. Educar és essencial per viure en grup, per treballar, per relacionar-nos... és un pal de paller i un dels pilars de totes les societats. Pilar que no sempre gaudeix d'una bona base i de l'atenció necessàries. Però imprescindible per bastir-nos com a persones de ple dret.

Reflexions que se'n van pel pedregar quan copsem, atònits, que qui dictamina les lleis que configuren aquest pilar, ho fa des d'un despatx aliè a la realitat o, el que és més trist, des d'un tribunal que d'educatiu no en té precisament res. En ple debat sobre com ha de ser una educació que doni resposta a la societat del coneixement i a la diversitat cada vegada més accentuada a les aules, surt una toga i dictamina quina ha de ser la llengua vehicular per transmetre l'ensenyament, per contactar amb l'administració educativa, per dirigir-se a les famílies i per ensenyar als nouvinguts. I aquest pilar, que ja presentava alguna esquerda, directament s'esmicola. EL TSJC, que té molt més de ‘sentir-se' Superior que de ‘fer' Justícia, tomba el català a l'escola com qui bufa l'espelma d'aniversari i tots els debats i reivindicacions queden a l'aire, mentre hem de bastir un altre front comú per defensar un dret que a hores d'ara hauria de ser inqüestionable. El de ser educat en la teva pròpia llengua. És que no calen sentències per imposar el castellà a l'escola, un terreny que aquesta llengua ja ha guanyat, de manera natural, durant els últims anys.

El que cal és trepitjar les aules, ser conscients d'aquesta realitat lingüística que amenaça la supervivència del català en un àmbit tan essencial com l'educatiu, i posar-nos en debats seriosos sobre com hem de preparar els joves que pugen per aquest món cada vegada més difícil de comprendre.

Tornem a l'essència, a preguntar-nos, per a nosaltres, què és l'educació, i forgem entre tots de nou aquest pilar que ha de sostenir-nos a tots i a totes en un futur.