Cal guanyar-se la vida com sigui, ja que, al cap i a la fi, aquesta se'ns presenta prou entremaliada. Una bona pensada, doncs, per demanar que tinguem feina, i és clar, perquè puguem avançar i créixer amb més benestar, i cap a totes aquelles coses que no hem tingut mai.

Però jo no sé si aquesta idea tan simplificada és prou bon discurs per seduir al jovent que ve darrere. Treballar sí, però no a cap preu. Treballar sí, però mirant de sospesar-ho bé, perquè si no ho fem com cal podríem acabar com el rosari de l'aurora. No m'agradaria pas exagerar ni ser dramàtic, però, tanmateix, ja fa estona que els indicadors mediambientals internacionals ens diuen que no anem gens bé.

I pobrets d'ells, deixa'ls-hi als que venen darrere una terra minvada de bona terra, un paisatge cada vegada més baumat (1) i empantanegat on abans era endreçat i feia goig; un país sorollós i frenètic on podem inventar unes maneres de guanyar-se la vida prou més silencioses i curoses, no sé pas si és una bona manera de fer futur. Diria que no, però no ho sé del cert, i potser no hi lluco gaire i em faig gran. I ara, ja se sap, tot és molt variat i complicat, i es pot agafar de moltes maneres.

Sembla que, amb l'excusa de la feina per la feina, ens agrada polir-nos tot allò que ens garantirà, psíquicament i física, de menjar més endavant

Tanmateix, ens adonem que n'hi ha que només ens volem guanyar la vida. Res més. I com si estiguéssim malalts de desfici mirem de treballar burxant de la manera que sigui. I, és clar, a vegades fem més por que una pedregada, perquè demanem feinejar fent el paper de miserables, quan moltes vegades no caldria. I sovint el que passa és que acabem trasbalsant tot el que arrepleguem; unes males mans.

Als voltants de la casa de pagès del Montorro a tocar la riera de Vallfogona -un espai paisatgístic privilegiat-, ara es veu que volen buidar un gran camp 3 o 4 metres cap avall. És al costat del riberal, on a l'altra banda ja hi ha la planta d'àrids de la Tolosa. Si ho mires des del castell de Milany hi veus un esbornac considerable que fa angúnia. I per la nostra desgràcia algun escriptor notable d'aquest país, parlava que aquesta vall de Vallfogona és una de les més fines de Catalunya.

Situat ben bé al costat d'un espai de protecció com és la Xarxa Natura 2000, no sabem què pot passar amb aquest lloc. Que a la llarga no es torni, per exemple, com un forat ample de volcà esguerrat, o si no, que a la següent riuada l'aigua no s'emporti la poca terra que quedaria del camp. De fet, sembla que, amb l'excusa de la feina per la feina, ens agrada polir-nos tot allò que ens garantirà, psíquicament i física, de menjar més endavant.

Però creuria que en un país tan petit i delicat com el nostre, on ja fa temps que hi hauria d'haver, de manera normal i urgent, espais de protecció paisatgística, hi deu haver també, a més a més, alguna llei de protecció dels espais agraris. I també alguna normativa municipal de protecció de la regulació del tràfec de camions. I segur que tothom sap que aquestes lleis i normatives són d'obligat acompliment. Tot plegat, seria també perquè s'hi fixin, ho estudiïn i en prenguin nota els polítics, l'administració local i la Generalitat.

^{(1) balmat. Diccionari català-valencià-balear}