Catalunya petita

Aquest és un dels dos articles que fa anys que tinc en el magí, però que mai he desenvolupat, conscient de la seva importància, però alhora que podia ser malentès o que podia ser considerat una rabieta personal.

 

No sé si us heu fixat que cada cop més, a totes les plataformes de comunicació (no sols mitjans de comunicació, que també) hi ha una proliferació de les mateixes cares, del mateix paisatge de persones. Hi ha un “star system” a la catalana que cada cop es reforça a si mateix. I no és sols una reiteració d’idees (que a vegades també) sinó una mostra d’una societat poc plural, compost d’un nombre limitat i concrets de personatges. Podríem esmentar noms concrets.

 

Per poder sobreviure escrivint o apareixent als mitjans de comunicació o a qualsevol plataforma de difusió, cal estar a tot arreu

 

 

 

 

 

 

Podríem parlar de mitjans de comunicació, de teatre, de comentaristes polítics o culturals, de tot el món polític o cultural. Potser és en el món de la música on hi ha una escletxa més gran de nous noms. Però en tot cas, hi ha una reiteració de noms i una retroalimentació entre plataformes de comunicació i dels mateixos protagonistes de la constant exposició. Podria posar exemples concrets, però això desdibuixaria i concretaria massa el plantejament.

 

La base del problema (aquesta reiteració dels mateixos noms) és fruit d’una situació econòmica. En un país petit (amb una llengua pròpia d’àmbit limitat, amb un mercat petitó encara que el més gran d’Europa de la seva classe), per poder sobreviure escrivint o apareixent als mitjans de comunicació o a qualsevol plataforma de difusió, cal estar a tot arreu. Si no la possibilitat de sostenibilitat econòmica personal és impossible. Els números no surten i no se sobreviu professionalment.

 

La justificació, suposo, és que cal viure i es fa com es pot.

 

Per la sostenibilitat d’un sistema cultural (en el sentit més ampli del terme), en un país petit, on cal fer créixer el mercat (que serà sempre limitat), la solució és establir mecanismes d’adaptació (subvencions), però dirigides primordialment als nous valors. Cal afrontar la realitat, amb mecanismes correctors, a la nostra realitat concreta.

 

El problema neuràlgic és quan en aquest petit país, hi ha poca pluralitat, no es deixa créixer talents joves o nous i es monopolitza l’escenari. Amb una situació com aquesta anem empetitint-nos, hi ha un missatge repetitiu, no surt ni és possible albirar talent nou i la realitat s’encotilla en els noms dels quals tenen copada la visibilitat.

 

Suposo que aquest article no mereixerà cap comentari, el que reforça el missatge principal. Suposo que no hi haurà cap daltabaix, ni cap reflexió, en comú i amplia, sobre la situació. Als qui afectaria qualsevol moderació d’una situació lacerant, no tindran cap voluntat o intenció de revertir un camí que es transita sense reflexió i és de supervivència.

 

Estem davant un article d’opinió que sols servirà perquè jo pugui dir: Jo ja ho he dit o jo ja ho vaig dir!