Hi ha grups i cantants que aconsegueixen omplir aforaments, i n’hi ha d’altres que sembla que els costa enganxar al públic. I no parlem només d’artistes internacionals com Bad Bunny amb el doble exhaurit de Barcelona sinó que també parlem de noms d’aquí, com l’Orquestra Di-versiones, que una vegada més ha penjat el cartell d’aforament complet. Per encetar el mes de juny i les propostes estivals, la comissió de Festes de Campdevànol, els Engalanats, han apostat per portar als del Baix Empordà fins al pati de l’antiga escola - en cas de mal temps, serà a la Sala Diagonal-. Ells mateixos es descriuen com la pitjor banda de versions de la història, però, tot i això, allà on va ho peta. El seu cantant principal, l’Albert Fort, intenta explicar-nos la clau de l’èxit. 

• Primera vegada a Campdevànol?
Ara estem amb la gira ‘ERES ToÚr’ i sempre ens fa il·lusió venir al Ripollès, tot i que també tenim molta mandra de sortir de la nostra zona de confort. Tenim molts seguidors i seguidores d’aquestes terres i ens fa moltíssima il·lusió, sabem que aquest dia no han d’agafar cotxe i desplaçar-se, estan a prop de casa seva i pel que ens han comentat s’han venut totes les entrades. A veure si es pot fer a l’exterior i així pot venir més gent, tots els inputs que ens arriben són superpositius, així que amb ganes que arribi dissabte. 

• Fa vint anys us hauríeu imaginat aquest èxit?
No, que va, que va. Nosaltres vam començar com una broma i sí que és cert que els primers anys ja vam veure que això funcionava. Nosaltres veníem de fer música pròpia, en la qual havíem treballat molt i havíem picat molta pedra, a vegades les coses costaven. En canvi, amb això de seguida la trajectòria era ascendent, sortien molts bolos i sí que, hi havia més gent. Últimament, ja en som conscients, no sé si d’aquí a uns anys serem conscients d’aquest petit fenomen que hem muntat. Però ara ho estem gaudint i aquests anys, a gaudir i seguir gaudint. 

• En el teu cas, treballes i també cantes. Com ho combines?
De fet, m'agafes al curro (riu) i amb tu ha sigut difícil quedar perquè tots els del grup treballem. Hi ha un parell que sí que són més músics i intenten viure de la música fent algun extra. També és una de les claus del grup, el fet que durant la setmana som pares, treballadors, empresaris i parelles, i el cap de setmana continuem sent això, però també tenim la nostra via d’escapament i de passar-nos-ho bé. Quan arriba dijous o divendres ja tens unes ganes terribles que arribi el bolo, fa que ens ho passem bé, ho veiem com una feina i fa que la gent a vegades ho percebi així, com que ens ho passem millor nosaltres que la gent. Això a vegades penses que ni pot ser no? És una de les claus del grup. Som gent que toquem de peus a terra, que som treballadors i que tenim les nostres misèries i els nostres mals de cap igual que tothom, però amb la sort que pugem sobre l’escenari i comuniquem aquest bon rotllo i aquestes ganes de passar-nos-ho bé. 

• Sou un grup multigeneracional, com s’aconsegueix captar l’atenció d’un públic on hi ha edats molt diverses?
Els nens petits segurament no hi voldrien ser, però com van acompanyats dels pares o dels avis els toca patir-nos. Però també està bé que en comptes d'avorrir-se els veus saltant i ballant. Sí que és cert que nosaltres venim molt de la festa major, al principi érem molt més canyers, de ser el grup que tanca barraques i cada vegada ho hem anat canviant; ens hem fet més grans nosaltres i també el nostre públic, així que hem tirat per concerts més familiars i on tothom es senti a gust, concerts més aviat i no a les dues o tres de la matinada, que puguin ser a primera hora de la nit o que siguin tardejos. Ens sentim molt còmodes veient a gent de seixanta o setanta anys que s’ho passen bé amb joves, pares, en família. Tothom se sent còmode i ningú se sent assenyalat, és bonic veure-ho. Els petits i els més joves no se saben les cançons, però al final també fem que les coneguin a través nostre. 

• Un element molt vostre és que marqueu un codi de vestimenta. I tothom us fa cas... 
Crec que la gent necessita coses per passar-s’ho bé i a vegades necessita inputs, nosaltres això ho hem trobat amb el Diverbeach creant aquesta temàtica o amb la Diverural que anaven de grangers. La gent necessita excuses per sortir de les seves rutines, pel fet de posar-te d’un color o seguir un codi de vestimenta ja et fa integrat en aquella festa. Ja és com un primer pas, és com si t’haguessis begut la primera coca-cola, o la primera copa de vi o primer cubata o primera ratafia; el codi de vestimenta és com dir: val, ja m’he tret la meva persona del dia a dia, ja m’he tret el treballador; el meu jo i ara soc una altra persona que s’ho passarà bé. És una mica el que passa per carnestoltes, que et disfresses i et tuneges per treure una mica el teu jo més responsable i de la rutina. Suposo que deu haver-hi un motiu sociològic general del perquè ens motivem quan veiem el Barça o el Girona, ens posem la samarreta i ens tornem hooligans d’allò. Estem molt contents que passi i ho intentarem continuar fent perquè la gent ens segueix en totes aquestes mogudes que fem. 

• Quan trieu el repertori, en què us baseu per afegir i, per contra, treure cançons de la llista?
El més difícil d’un repertori és treure les cançons que funcionen. Aquest any hem canviat algunes, si incorpores cançons vol dir que n’has de treure. A vegades penses que hi ha que són molt pesades i que fa molts anys que fas, i, en canvi, la gent les continua reclamant. Intentem que tot tingui una coherència, i quan fem el dibuix del repertori, si en trèiem un dels anys seixanta que sigui per canviar per una altra dels anys seixanta. No és canviar tot el més ‘yeye’ ni tot el que és disco dels vuitanta fer-ho tot nou. És intentar que el guió, sigui el que sempre ens funciona i no arriscar molt en aquest sentit. 

• I quina no pot fallar, mai? 
Aquest any vam intentar treure ‘Vivir así es morir de amor’ i ‘Un beso y una flor’ i en el segon concert l’hem tornat a recuperar; ‘Mi gran noche’ o ‘The Final Countdown’. Són cançons que crec que no podrem deixar de fer mai. 

• N'afegireu alguna de nova a Campdevànol?
Tenim un repertori molt marcat, però sí que hi ha un punt d’improvisació i de jugar amb el que passa, a vegades fem participar a la gent i que pugi a l’escenari, a vegades es posa a cantar algú i l’intentem seguir. Jo a vegades em poso a cantar alguna que no ve a conte i la banda em segueix, ara als concerts està tot molt seqüenciat i programat, nosaltres dins el guió, donem molt de marge a què passin coses i segur passaran, i que a hores d’ara no sabem que passaran. A vegades es lien pollastres que no estan al guió, i és 'guai'.