La banda del je, je, je!, Ja, ja, ja!

He de reconèixer que tinc fòbia a aquests mig comediants, suposats comunicadors o periodistes, mig opinadors, que no arriben a pallassos i amics de la burleta que cada cop estan més estan presents a l’escena mediàtica catalana.

 

Estic parlant molt concretament, per citar quatre exemples que marquen els extrems del quadrilàter, les fites del camp, de Quim Monzó, Andreu Buenafuente (la bèstia parda!), Alfons Arús i Toni Soler. Dins d’aquest territori hi ha un llarg etc. etc.: Sergi Pàmies, Toni Clapés (un altre delinqüent), Manel Fuentes, Carles Capdevila, Xavier Grasset, Queco Novell, Empar Moliner, Albert Om i, em deixo, molt segurament, noms il·lustres i tant poc apreciats per mi com aquests.

La banda del je, je, je!, ja, ja, ja!, que foren potser, en el seu moment, un alè d’aire fresc, han aconseguit convertir temes seriosos en acudits

 

 

 

 

 

 

I com que reconec que la meva dèria em posiciona contra una tendència molt remarcable de la situació cultural (en el seu sentit més ampli) i mediàtica, vull manifestar la meva aversió fent un intent de racionalització.

 

Estem davant una manera de fer que ha monopolitzat l’espai comunicatiu, lamentablement el de caire públic. TV3 i Catalunya Ràdio és l’espai bàsic d’aquesta colonització barroera i d’aquest monocultiu que avui exerceix la banda del je, je, je!, ja, ja, ja! Estem parlant d’espais comunicatius públics en els que caldria i és obligatori tenir una més gran varietat democràtica. I, per acabar-ho d’adobar, hi ha la seva presència, molt destacable, a la primera emissora radiofònica del país, privada.

 

La banda del je, je, je!, ja, ja, ja!, que foren potser, en el seu moment, un alè d’aire fresc, han aconseguit i aquí està el gran pecat, convertir temes seriosos en acudits, frases enginyoses i altres mostres de gran altura intel·lectual, d’escola de pàrvuls o de primària. I ja sabem que avui l’escola, pública o privada, no està en un alt nivell.

 

El pecat de la banda del je, je, je!, ja, ja, ja! és que ha convertit el paisatge ideològic en un erm, mancat d’espai, d’implementar idees bàsiques i d’arguments ben travats, per esdevenir tot un niu de somriures, de riotes i de fúmer’s o fotre’s de tot sense una fonamentació i sense un coneixement relativament profund, amb argumentació travada cites fonamentades i d’una posició ideològica clara i diàfana.

 

El humor i la ironia ha d’estar sempre present en el nostre món. És una potent antípoda contra un món salvatge. Però quan s’expulsa el debat més racional i el contrast d’idees, a vegades complicades i rebuscades, quan s’exerceix una labor exterminadora, el resultat sempre és del que pica massa.

 

Quan el je, je, je!, ja, ja, ja!, com és el cas, dura i dura, passa de novetat a massa vist.

 

No estic pas propugnant el bandejament total d’aquestes maneres. Tinc que reconèixer que no sóc gaire de la broma. Però la munió, proliferació d’exemplars que avui patim esdevé una autèntica plaga.

 

Però, a més, la banda del je, je, je!, ja, ja, ja! és d’un posicionament ideològic molt peculiar. Aquest grup de personatges nascuts en una televisió i ràdio de factura totalment convergent (a pesar de les bones formes té un to fort  monocrom!), en el suposat oasi català pujolaire, han estat una suposada rebeldia, però mai s’ha vist que és mofessin de pa i mà Pujol i dels seus fills o d’en Mas. I en aquest terreny o bàndol hi ha un bon camp de foteses i escarnis a fer! Contra tots el demés (menys potser contra els republicans), sembla que continuen tenint màniga ampla. I no he vist mai que s’escarneixin entre ells, on hi ha molt terreny a llaurar.

 

El poders públics cal que siguin objecte d’anàlisi i crítica i que no estiguin blindats. Però quan aquesta necessitat democràtica s’exerceix sols en una direcció o predominantment cap un costat, o d’una determinada manera, esdevé una tendència interessada i sense l’ètica consubstancial a la acció del pallaso.

 

Deixo en aquest punt la qüestió. Podríem parlar d’altres temes de la banda del je, je, je!, ja, ja, ja!, per exemple, l’existència del sector avellana, quasi una secta dins del conjunt, o del monopoli del Sant Jordi. Deixeu-mo aquí però la qüestió cou, esvera i empobreix.