28 d’abril: un repte pel seny català?

És indiscutible que, davant les eleccions vinents generals del 28 d’abril, el plet català ha provocat una greu crisi constitucional. El procés judicial, amb polítics empresonats o exiliats, amb una campanya electoral en què les forces més dretanes mostren una ferma voluntat d’anar contra Catalunya, quan diuen que si guanyen les eleccions, imposaran no només una involució centralitzadora, sinó que també intentaran liquidar molts dels drets, llibertats i avenços socials aconseguits en els darrers anys. Això afectaria a totes les comunitats autònomes, tot convertir-les en meres diputacions.

 

Davant d’aquest panorama, el sobiranisme català es troba desunit i feble, molt condicionat i paralitzat pel judici, amb els seus polítics molt hipotecats per les seves rivalitats i pels seus propis interessos personals. És per això que molts dels que han votat opcions sobiranistes estan avui força desconcertats.

Les eleccions del pròxim dia 28 d’abril seran decisives per fer què sigui possible o no millorar del sobiranisme

 

 

 

 

 

Cada dia es veu més clar com el sobiranisme ha produït divisions polítiques dins la societat catalana, però és evident que només amb el suport d’àmplies majories ciutadanes es podrà assegurar la seva continuïtat, per això ja gairebé ningú parla d’arribar a la independència en 18 mesos, ni proposa vies unilaterals. Per contra cada dia són més els qui, havent apostat per la via unilateral, ara tornen a proposar, com a objectiu unitari, un referèndum pactat, que té molt més suport que la independència.

 

Per això les eleccions del pròxim dia 28 d’abril seran decisives per fer què sigui possible o no millorar del sobiranisme, ja que l’actual situació general a tot l’Estat, és força desfavorable al moviment sobiranista català i més si aquests partits hi van desunits.

 

Aconseguir l’alliberament dels presos polítics ha de ser una prioritat, però per aconseguir-ho cal un gran canvi en el clima polític espanyol. Seria insensat doncs, que l’actuació dels nous parlamentaris independentistes a Madrid fos dura i intransigent i que acabés per accentuar la inestabilitat política que afavorís la formació d’un govern d’ultradreta. Tot al contrari, primer cal aturar el perill d’una involució autoritària i centralitzadora que perjudicaria principalment el moviment català i la Generalitat. En segon lloc cal crear un ambient polític propici a la distensió i el diàleg, que permeti superar l’actual bloqueig i que la Generalitat torni a governar i el Parlament legislar.

 

En aquest nou panorama, cal que el Govern espanyol atorgui autèntica representativitat a la part catalana. Però això no serà possible sense prèviament renunciar a la unilateralitat d’una banda i a l’aplicació de l’article 155 de l’altra. Després es podrà començar a veure com els catalans exerceixen el dret a decidir el seu futur.

 

Per trobar sortides pactades, cal estar disposat a discutir en un marc de diàleg i estar obert a debatre diferents possibilitats, a explorar nous camins i projectes i a pactar allò que tingui un major consens democràtic i que després puguin ratificar els ciutadans de Catalunya. La unitat d’acció del sobiranisme per aconseguir agrupar el més gran consens dels catalans, serà fonamental i no impossible.

 

S’han comès masses errades per voler córrer molt, sense prou suport, sense un projecte clar i a sobre, dividits.