Santes creences

Fa ja uns anys vaig haver de coordinar un acte relacionat amb les relíquies de Sant Eudald, que estan dipositades en el seu reliquiari, a la capella de Sant Joaquim de l’església del monestir de Santa Maria de Ripoll.

 

Recordo que vaig haver de comentar, en aquell acte, que Sant Eudald no va existir, que és un sant inventat. Aquest és el dictamen de la Société des Bollandistes (una de les institucions, des del segle XVII, de la Companyia de Jesús, amb més prestigi sobre el tema de les hagiografies dels sants) i, sols afegir, que tampoc és present al Martirologi romà.

Si Sant Eudald és l’advocat contra les sequeres, no cal dubtar de la seva existència, ja que cada any, per la Festa Major, cau molt o poca pluja, però sempre cau

 

 

 

 

 

 

 

Però tot i aquesta circumstància, vaig comentar que si Sant Eudald és l’advocat contra les sequeres, no cal dubtar de la seva existència, ja que cada any, per la Festa Major, cau molt o poca pluja, però sempre cau. És una demostració clara de l’existència del sant, d’una creença indubtable.

 

Espero que aquest any Sant Eudald no em faci quedar malament i tinguem pluja, poca o molta, encara que sols siguin unes gotes.

 

També darrerament he estat resseguint la vida de sant Gil, el sant de Núria. Segons la tradició estudiosa històrica i literària francesa, sols cal llegir Ethel Cecilia Jones, Saint Gilles; essai d’histoire littéraire (Paris, 1914), és un sant també inventat, per justificar la independència del monestir de Sant Pere de la vall Flaviana, al costat del riu Roine del bisbe de Nimes, després d’haver-lo comprat la Sant Seu. La versió més primitiva de Vita Sant Aegiddi és del segle X.

 

Queden en no res els esforços de Francesc Marés, Història i miracles de la sagrada imatge de Nostra Senyora de Núria (Barcelona, 1666) que va dedicar un ampli espai del llibre a intentar validar l’estada de Sant Gil a la vall de Núria durant dos anys, entre 670-671, segons opinió plausible d’Ernest Rembry, Saint Gilles, sa vie, ses reliques, son culte en Belgique et dans le nord de la France: essai d’hagiographie (Bruges, 1881-1882).

 

Però en aquest cas, malgrat l’evidència històrica i literària, estem davant un altre miracle. En molt pocs anys Sant Gil, el sant creat a finals del segle X, esdevé d’una popularitat inaudita: Sant Fulbert de Chartres (mort el 1028) ja va compassar un ofici al sant a “Hymni et Carmina Eclesiastica”; es advocat pels normands durant la invasió d’Anglaterra el 1066 i se li sol·licita ajuda durant la mort de l’heroi carolingi a La Chanson de Roland (el manuscrit més antic, el d’Oxford, és dels volts de 1130-1150). Per acabar-ho d’adobar, Saint-Gilles-du-Gard, el monestir situat al costat de la Camarga, fou durant una part important de l’Edat Mitjana, el quart lloc de peregrinació cristiana, amb Jerusalem, Roma i Sant Jaume de Compostel·la.

 

Tornem a trobar-nos davant el fet que les creences són un espai mental amb tanta força com la vida material. I que sobretot, la nostra visió del món és dirigida i mediatitzada per les creences.

 

Tornen al principi, per tot això:

Puix sou de tot aquest poble

devotament invocat:

Sant Eudald, o màrtir noble,

sigueu-nos sempre advocat.