Dos amores a la vez y no estar loco

Fa uns dies, tot mirant vídeos guardats a l’ordinador, me’n va aparèixer un de l’Andreu Buenafuente, en el que hi representava una sàtira sobre el procés i en la que ell representava en Carles Puigdemont i un imitador ho feia de Mariano Rajoy. Entre ells se les tenien perquè en Mariano no arribava a entendre “como puede uno amar dos países a la vez y no estar loco” i en Buenafuente li anava explicant els seus raonaments, sense que en Rajoy arribés a entendre aquest divorci.

 

Certament, els extrems on han arribat els nacionalismes espanyol i català semblen plenament abocats al divorci, amb total animadversió i incompatibilitat l’un de l’altre. Aquest trencament està causant danys als dos bàndols com poden ser: en els dos nacionalismes excloents hi creix el sentiment que “cuanto peor, mejor” per alguns dels responsables, mentre que per a molts dels votants de base, els hi augmenta la frustració, cansats de tant patiment inútil. Quant al nacionalisme espanyol, ha anat aconseguint un desprestigi internacional per l’immobilisme de creure’s que “todo està atado y bien atado”. I pel que respecta al nacionalisme català, es posa de manifest el desencís emocional de molts dels seus votants, que veuen com els interessos o les situacions personals dels seus representants polítics passen per damunt de l’objectivitat necessària per fer bona política. Això ha provocat l’actual divisió entre els partits independentistes.

 

Potser, però, sembla que les coses estan canviant i les veus dels polítics de segon nivell que estan gestionant el món local, una mica cansats de tanta discussió poc pràctica o fins i tot inútil, volen tocar més de peus a terra i intenten ser més realistes. Així a l’hora de formar equips polítics municipals i comarcals passen per damunt dels seus caps superiors i intenten pactar polítiques més properes als ciutadans que els han votat.

 

Són bastant eloqüents els pactes aconseguits en diverses poblacions catalanes, entre candidatures independentistes i el PSC. Sembla que ja es va reconeixent que l’aplicació del 155 té molts culpables i que sense la veu del PSOE al Senat, la seva aplicació a Catalunya hagués estat molt més dura. Així, pel que respecte a la nostra comarca, tant a l’Ajuntament de Ripoll com al Consell Comarcal, hem pogut veure la similitud amb els de la Diputació de Barcelona, ja que totes tres administracions han fet prevaldre els interessos i serveis a la comunitat que els va votar, per damunt dels arguments emocionals i sentimentals d’un procés polític que, fins ara, ha portat molts més problemes que no pas solucions.

 

Malauradament, però, la sentència del Tribunal Constitucional pot fer radicalitzar el penós “divorci” si, a part del necessari i esperat sobreseïment que dicti el Tribunal per als representants de la societat civil, per a la resta d’encausats se’ls condemni a penes de presó molt importants. Esperem que això no succeeixi i que puguem anar avançant cap a la plurinacionalitat de l’estat espanyol, que sigui un model per a tot Europa. Per això cal que cada dia siguem més els qui puguem creure en el Catalanisme i el Federalisme d’Esquerres i així, com en l’àmbit mundial va creixent el reconeixement de la transsexualitat, el feminisme, la igualtat humana, etc., també s’hi vagi respectant i reconeixent els múltiples pluralismes nacionals, dins un Estat Europeu fort i progressista, que serveixi de model universal per a una convivència humana digna, respectuosa i solidària.