Sostenella i no enmendalla

Fa unes setmanes vaig escriure un article titulat ‘Un aparell judicial ineficaç i injust’, on recordava que aquest és l’aparell de l’Estat espanyol, amb què segons tots els baròmetres i enquestes, els ciutadans confien menys.

 

Ara, seguint la seva línia de conducta, l’aparell judicial espanyol ha pres l’actitud de “sostenella i no enmendalla”, una dita del castellà antic i castís que s’utilitza per referir-se a l’actitud de qui manté obstinadament els seus errors (generalment per orgull, per mantenir les aparences, per creure que corregir revelaria la seva deshonestedat o posaria en dubte la seva capacitat, i tot a costa de causar dany o perjudici), davant una sentència clara i diàfana del Tribunal de l’Unió Europea que atorga drets d’immunitat com a parlamentari europeu a Oriol Junqueras.

 

Estem assistint a una nova fase, una actitud indigna, de decrepitud d’un sistema que ha de ser depurat i reformat de manera urgent. I no és sols un tema polític. Cal recordar el recent canvi en una sentència que afectava als bancs.

Una dita del castellà antic i castís que s’utilitza per referir-se a l’actitud de qui manté obstinadament els seus errors

 

 

 

 

 

Moltes vegades es diu que cal acatar la justícia i les lleis. Acatar una sentència seria el normal i convenient si l’aparell judicial espanyol fos com hauria d’ésser, just i imparcial i no polític. 

 

Quan en el curs d’un judici es conculquen greument els drets d’una persona, la sentència ha de ser declarada nul·la, sense pal·liatius ni demores. Així actuen els aparells judicials democràtics a tot el món civilitzat.

 

Fa molts anys que els aparells judicials i policials dels estats democràtic europeus han deixat de ser els aparells repressors de l’estat (nomenclatura marxista), agafant la bandera de garants dels drets del ciutadans. Així es defensa una societat democràtica, en el nou context de la globalització i d’uns poders econòmics i polítics cada cop més omnipresents.

 

Però l’aparell judicial espanyol, en moltes instàncies, creu que hi ha temes polítics (“la unidad de la nación española”, no és un dret, és una imposició), per sobre dels drets personals dels ciutadans. La justícia espanyola fa política quan hauria de ser l’àrbitre legal.

 

Hi ha poca perspicàcia política. No cal que discutim sobre la sentència del Tribunal Europeu o els graus penitenciaris o demanar amnistia. 

 

Cal demanar simplement que tot l’aparell repressiu de l’Estat espanyol (serveis d’informació i espionatge, policia i justícia) sigui depurat, netejat de resabis franquistes, per esdevenir un garant dels drets fonamentals dels ciutadans. 

 

En qualsevol professió, quan algú comet una errada de proporcions destacables, actuen els controls deontològics i de qualitat. L’aparell judicial i policial espanyol sembla que no té aquests mecanismes o que no els fa actuar. Estem davant una mostra clara d’incapacitat organitzativa, del control intern i d’autocrítica.

 

La fiscalia espanyola va sostenir acusacions que el mateix tribunal va rebutjar. No he vist cap moviment per expedientar als que varen mantenir aquesta posició, quan tothom, el tribunal inclòs, els ha desmentit i desmuntat amb arguments. S’ha d’obrir expedient (amb separació del càrrec durant la instrucció), com a mínim a tots els càrrecs judicials i policials que han participat en la pantomima judicial del procés.

 

Europa ha fet moltes vegades indicacions a la judicatura espanyola sobre el fet qualsevol recurs contra un tribunal, jutge o membre de la judicatura, sigui objecte d’examen per una instància judicial neutral, diferent del l’afectat. No es just i imparcial que recursos contra un jutge siguin substanciats pel mateix jutge o tribunal. Però continuem persistint en l’error.

 

Estem assistint a una nova fase, que tindrà nous episodis, d’un ridícul i error que anirà agafant proporcions gegantines: “sostenella i no enmendalla”.