Catalunya pobra o buida?

Ja fa molts anys es parlava de la Catalunya pobra. Molts anys després, des del sud d’Aragó es va parlar que Terol existeix. Els castellans han parlat recentment de l’Espanya buida.

 

El Ripollès ha estat lligat a totes aquestes denominacions. Érem part de la Catalunya pobra. Va aparèixer una plataforma ciutadana el Ripollès existeix! i, avui, formen part de la Catalunya buida.

 

Es buida d’especialistes i serveis l’Hospital Comarcal del Ripollès a Campdevànol i en altres temes i àmbits perdem transport públic (el tren internacional és sota mínims), comunicacions (un deficient servei d’internet) i serveis d’ensenyament complementaris com l’escola d’idiomes, ara depenen d’Olot.

 

Sempre hi ha qui darrere moltes d’aquestes decisions apel·la a l’ús racional dels recursos públics, a una gestió eficaç, pulcra i tècnica. Sempre tot és justificable!

Potser és el moment de fer un crit i començar a reivindicar de manera clara, sorollosa i inquietant el Ripollès

 

 

 

 

 

 

Però anem per parts. El Ripollès formava part de la Catalunya pobra quan era una de les poques comarques de muntanya amb una dedicació industrial molt per sobre de la mitjana del país.

 

La Plataforma ciutadana el Ripollès existeix s’ha esgargamellat durant molts anys per reivindicar unes comunicacions viàries i ferroviàries i tot són papers i promeses.

 

I ara assistim al buidatge, per convertir el Ripollès en una part de la Catalunya buida. Algú ha decidit que l’Hospital Comarcal de la Garrotxa ha de ser rendible, a costa de menjar-se els serveis de l’Hospital Comarcal del Ripollès a Campdevànol. La justificació, no hi ha especialistes mèdics, menys encara que vulguin venir al Ripollès, i en lloc de desplaçar els professionals, es fa desplaçar als pacients i les seves famílies.

 

I tot això ha passat i passa sense que les instàncies polítiques del Ripollès no donin un cop de porta sorollós i notable. No n’hi ha prou amb anar fent i queixar-se amb la bona petita. Ni el Consell Comarcal ni els ajuntaments ni els representants polítics al parlament i al govern de Catalunya es nota que facin alguna cosa (perceptible) davant aquesta situació. Anem gestionant, diuen...

 

Potser és el moment de fer un crit i començar a reivindicar de manera clara, sorollosa i inquietant el Ripollès. I que les coses comencin a funcionar com hauria d’haver estat sempre.

 

El Ripollès té tot el dret a uns serveis públics com qualsevol territori, a unes comunicacions viàries, ferroviàries i telemàtiques del nivell que correspon a l’època, a una assistència sanitària bàsica i a serveis educatius complementaris, per citar tres exemples.

 

Una persona, pel fet de viure en una comarca situada a cent quilòmetres de Barcelona o Girona, que no arriba als trenta mil habitants, que té una freqüentació turística els caps de setmana molt alta, amb una base industrial més que notable i una demografia cada cop més envellida, no deixa de tenir menys drets, paga els mateixos impostos que tothom, que altres zones del país.

 

Si hi ha despesa pública per cobrir les necessitats extres que genera la conurbanització de Barcelona també n’hi ha d’haver per cobrir, hi ha l’obligació, de la Catalunya pobra, de la Catalunya que sembla que no existeix o que es buida.

 

Els drets a uns serveis públics adequats i de qualitat no desapareixen pel fet que visquis al Ripollès. Calen mesures urgents i concretes, no més promeses i plans de futur.