On és Artur Mas? On és Puigdemont? On és Aragonès? On és Colau? És curiós veure com aquells líders que tant es postulaven als mitjans a principis d’any s’han anat diluint en l’oblit d’ençà que ha començat la crisi sanitària. La seva desaparició dels noticiaris ha anat en benefici d’altres noms com Vergés, Buch, Budó, Illa o Sánchez, però a ningú se li escapa que avui dia han pres major protagonisme alcaldes de ciutats com Igualada o Montblanc que el mateix president de la Generalitat. 

Significa això que el lideratge polític ha desaparegut?

De ben segur que en època de Pujol o González, la gestió de tot plegat hagués estat diferent. Pujol s’hagués equipat amb guants i mascaretes i hagués recorregut els hospitals de tot Catalunya començant per la Conca d’Òdena. Aznar s’hagués tenyit de ros si això li hagués servit per fotografiar-se amb Johnson i Trump en una imatge de fortalesa contra la pandèmia. Però avui dia tot això hagués servit de ben poc. 

El lideratge, és en realitat, la nostra necessitat de ser liderats projectada en una persona

Que avui els mitjans de comunicació truquin a Oriol Mitjà més que a Quim Torra en realitat no significa que el polítics hagin perdut carisma o dots d’oratòria. Significa que el moment ha canviat. Significa que, en moments crítics, les persones esperem trobar algú que ens doni respostes. No volem circs ni deliris de grandesa. Volem fets. Volem dades. Avui aquestes respostes només les tenen els experts.

Aquesta crisi ens està fent adonar de moltes coses. De les poques trucades abans a la família, d’allò que contaminem, de la dependència de tants negocis del dia a dia... però, en realitat, també ens ha fet adonar que el lideratge no existeix. De fet, no ha existit mai. 

El lideratge és, en realitat, la nostra necessitat de ser liderats projectada en una persona. Com més dèbils són els líders, vol dir que més valenta és la població. Més capaç de trobar resposta en l’autogestió, en la solidaritat i en els professionals. És en aquest autoreconeixement com a poble que sobren els uniformes militars i les proclames bèl·liques. Sobren els eslògans partidistes. Sobren les figures institucionals amb missatges buits de contingut.

S’equivoca qui cregui que aquesta crisi el convertirà en un líder polític perquè la necessitat de la gent de ser liderats ja fa setmanes que ha passat. Si l’Estat o la Generalitat no frenen els desplaçaments a la Cerdanya, és el mateix personal de l’hospital qui genera el debat públic per frenar-ho. Si l’Estat o la Generalitat no es posa en contacte amb empresaris catalans que ofereixen tests per detectar el COVID-19, són ells qui ho fan. En fi... 

A canvi de fixar-se en tot això, els polítics farien bé de fixar-se en Europa. De construir aliances més enllà del Mediterrani. De fer un front comú capaç d’introduir canvis en el model econòmic. Farien bé de no buscar solucions temporals ancorades en la melancolia del passat. És en l’economia on hi ha més necessitat de lideratge i on fa temps que cap polític hi té res a dir. És a Europa on tenim un buit immens per omplir i reclamarem ser omplert. És a Europa on el lideratge no existeix.