Confinament, testos, mascaretes, tancament, gel hidroalcohòlic, residències, escoles... paraules i més paraules. Paraules en boca de tothom.

Des de mitjans del mes de març que estem vivint una situació clarament excepcional que ha provocat que moltíssima gent, de cop i volta, s’hagi convertit en experta en un munt de temes que giren al voltant d’aquesta crisi mundial en forma de virus. Estem vivint episodis vergonyosos cada dia, estem veient administracions tirant-se els plats pel cap per si els especialistes són millors d’una banda o de l’altra. I no, no parlo només d’un conflicte processista entre Catalunya i Espanya; aquesta vegada tot va més enllà.

El desenllaç de tot plegat, serà el patiment dels de sempre

Qui té raó? L’Organització Mundial de la Salut? El Govern de la República Popular de Xina? Els erudits, s’entengui la ironia, de la Unió Europea? El Gobierno de España? El Govern efectiu de la Generalitat de Catalunya? Les mil i una teories de la conspiració? Dades, enquestes, gràfics, notícies... en definitiva, plats pel cap d’una banda a l’altra.

Només tenim un parell de certeses davant d’aquesta crisi sanitària, que s’està convertint en una crisi de circ: molta gent hi entén de tot i que, el desenllaç de tot plegat, serà el patiment dels de sempre. I jo em pregunto si no hauríem de deixar que els metges manin sobre els hospitals i que els mestres manin sobre les escoles. Que l’administració deixi en mans de qui realment és expert en un tema, l’intent de solucionar-lo. La diferència entre els qui patim i patirem el desenllaç de tot plegat, la gent ‘normal’ i entre els qui, perdó pel col·loquialisme, ens el manega, és una. Viure al món real o viure al món de la cadira.

Així doncs, a qui ens hem de creure? Jo, personalment, em creuré a qui no miri pels números, em creuré a qui els posi nom, a qui entengui que darrere de cada paquet de xifres hi ha un paquet d’emocions i sentiments, a qui no faci bona la frase d’Stalin quan deia que una mort és una desgràcia, però un milió una estadística.