No és que em vingui molt de gust tocar el tema, però el cert és que arran del confinament, ningú para atenció a altra cosa que no siguin les mil derivades que genera la COVID-19. Certament, tots els que vam fer públiques previsions sobre el efectes que ens podia reportar el virus, la vam espifiar de dalt a baix. Cosa potser poc rellevant en els que érem profans en la matèria, però molt més impensable en gent que en sap molt del món de la salut. El fet evident és que, avui en dia, ningú gosa fer afirmacions taxatives sobre les funestes conseqüències que ens esperen, en les diverses vessants. Tan si val si parlem de salut, relacions socials, daltabaix econòmic, condicionants laborals, lleure, en les polítiques. En com rebran el polítics...

Valgui aquesta entrada per reconèixer que si ningú disposa de la bola de vidre per endevinar el futur, no seré pas jo qui sigui prou pretensiós per fer pronòstics sobre intangibles i derivades, que varien a cada dia que passa. Realment, es fa costerut parlar d’aquesta maleïda pesta que ens té a tots presos físicament, angoixats, temorencs, convertits en patidors compulsius envers nosaltres i les persones que estimem. Amb por de ser encomanats, per la possibilitat de ser portadors, de fer mal a algú que se’ns apropi massa. Una mena d’angoixa que la majoria ni havíem sospitat haver de viure. Que ens deixarà empremta per sempre.

Ningú gosa fer afirmacions taxatives sobre les funestes conseqüències que ens esperen

Intentaré expressar el meu pensament sobre una més de les vessants indefugibles que ens regalarà aquesta maleïda pesta. I com que m’agrada l’economia, i disposem de moltes dades sobre la deriva d’Espanya en aquesta vessant, em veig mig capaç d’aventurar-me en un terreny en què la majoria també sol equivocar-se. Començant pels propis economistes.

És sabut que hi ha hagut força merder per les postures dels països de centre i nòrdics de la UE per la negativa a emetre coronabons, dit de manera entenedora, tornar a abocar gavadals de diners sobre les economies llatines. Doncs, què voleu que us digui? Que jo els entenc. O sinó, fem un repàs de com han anat les coses en aquest segle XXI.

Com a pròleg, cal tenir present que Espanya disposava d’un sòlid pòsit de problemes importants ja abans d’esclatar la crisi de la COVID-19: un deute públic i privat ingent que no ha parat de créixer des de la crisi del 2008, la despoblació que pateix gran part de l’estat, dèficit públic crònic, inestabilitat política, amenaça de fallida de la Seguretat Social, greus conflictes territorials, el desastre de la justícia... doncs apa! Ara, el que faltava!

Cal recordar que Europa, en l’època de governs de l’ínclit Aznar (recordeu allò de España va bien!), va abocar milers de milions en els anomenats Fons de Cohesió, que haurien d’haver servit per fer avançar el país, però que a l’hora de la veritat es van destinar molt majoritàriament a inversions improductives pròpies de nous rics: línies d’AVE sense viatgers, autovies sense cotxes, pavellons sense gent, organismes creats només per col·locar acòlits...

I va venir la crisi del 2008. Espanya va poder superar-la endeutant-se, passant d’un dèficit public del 35% al gairebé 100%. Es va arribar a això perquè Europa va rescatar-nos avalant l’endeutament descontrolat de l’Estat (obligant, això sí, a modificar la sagrada Constitució) per, assegurar-se el cobrament de l’aval. Ara, a la primera sotragada, tornem a demanar-los diners? Amb quines garanties de reemborsament? I el que és pitjor, quants pocs anys trigarem a tornar a parar la mà?

Espanya, l’orgullosa, la imperial, la decadent Espanya, només se’n pot sortir acceptant la seva trista realitat. Ja no és una imperi, no és una potencia sòlida, no disposa de crèdit propi, de bones perspectives de futur, i sobretot, pateix per la manca d’humilitat per acceptar que cada volta pesa menys en el context internacional. Ras i curt: avui fa més nosa que servei. La solució? Jo només en veig una: acceptar la realitat. Això vol dir baixar del núvol: perseguir de veritat el frau fiscal, anul·lar o reduir dràsticament estructures improductives, deslliurar-se de la Monarquia corrupta, d’organismes inútils, aprimar un cos diplomàtic inoperant, netejar la justícia franquista, alleugerir una administració decimonònica, l’abundor de portes giratòries... Honestament, vosaltres ho veieu possible amb la classe política actual? Jo no.